La inmortalitat

No podia passar més temps sense dedicar diverses línies a un dels meus artistes fetitxes i quin millor moment que en acabar la seva obra al complet. La seva faceta artística es centrà bàsicament en el cel·luloide, tot i que de ben segur podria haver fet allò que relacionat amb l'art hagués estimat. Posseidor d'un existencialisme digne de Jaspers, fou capaç de manejar qualsevol tema vital i humà amb la més pura perfecció. Cadascun dels seus personatges representen les seves idees i pensaments, ademés de ser icones al seu món. Un a un, ens les ha anat presentant i representant per mostrar i demostrar que no en tenien ni idea del terrible que pot arribar a ser la vida, fins que es senten desestabiltzats e insegurs de si mateixos i d'aquells que els envolten, tot amb la grandiositat de la moral humana.

Pot ser això sigui el més formidable de la seva obra: la dicotomia de la espècie humana.

El primer d'ells que vaig videar i mai millor dit, l'Alex Delarge, el major antiheroi de la història del seté art, es un jove burlador que acaba a la presó i que és sotmés a un tratament que l'impideix biològicament, recorrer a la violència, probant d'aquesta manera les inmenses carències d'un sistema penitenciari on tota la seva utilitat es redueix al simple càstig, deixant de banda la falaç reinserció, a més de revelar la descomunal magnitud de la voluntat de l'ésser humà, on queda de manifest que no es pot obligar a una persona per actuar amb bondat, amb la pretenció de manipular la seva ment, ja que d'aquesta manera obeiria a una visió ''mecànica'' de la realitat, on es trencaria el dret humà per antonomàsia, la llibertat d'elecció. Recordem el satíric somriure de l'Alex, al darrer minut de l'obra, quan expresa: - Sense cap dubte, m'havia curat. La sublimessa d'aquesta ironía traspua genialitat per totes les voreres, els principis d'autenticitat de l'Àlex no havien desaparegut mai.

La següent celebritat fou un prestigiós escriptor que acaba tornant-se dement a les mans de la imbatible solitud. Una demència que el condueix, paradòxicament, a desfer-se d'allò que més ha estimat sempre, la familia. Les divergents qüestions subjacents de la locura del Jack Torrance, sempre m'han resultat extraordinàries. Realment el director deixa obertes les portes a una possible skizofrenia, obviant la sobrenaturalitat de l'Hotel Overlook.

Més endavant conegué, probablement la seva òpera exponent, on ens presenta a l'home vençut per la seva pròpia creació. Rodada el 1968 amb una visió futurista pròpia del mateix Apollinaire, augurà el 2001 quan el Dr. David Bowman pateix la rebel·lió de la computadora HAL 9000, causant de la mort de la resta de tripulants de la nau espacial on volaven. Aquest film ens va obsequiar amb una de les imatges més impactant que present pot recordar: amb les meravelloses notes de Richard Strauss de fons, apareix el símbol del sol com a missatge metafòric de la vida i la veritat. Ens troban quatre millons d'anys abans de la civilització per mostrar la teoría de l'eslabon perdut. Un grup de primats s'enfrenta a un altre i de sobte apareix la figura d'un monolit que lentament s'alinea amb la llum solar, representació de la sabiduria. Instants després es comencen a produir canvis en la conducta dels simis, cert grau de conciencia dels recursos. En aquesta escena neix l'era de l'home, el simi utilitza un os com a eina per potenciar la seva supervivencia (...)

Ens va mostrar l'humor, un tema sempre dificil i ho va fer amb la genialitat que el caracteritza. Una paròdia de la Guerra Freda, que mostra l'infinitament estúpids que poden ser els dirigents polítics i militars, capaços de posar en joc la vida de milions de persones per un simple malentès. Aquí apareix el Dr. Strangelove, fantàsticament interpretat per Peter Sellers, on encarna a un líder corromput pel poder.

També ens delectar amb una dosi d'anti-bel·licisme amb doble ració, ja que per si era poc amb ''Paths of glory'', va crear una nova joia on també ens parla d'anti-militarisme. El film en quëstió es fracciona en les dues racions abans esmentades. La primera i extraordinària, reconstruiex la formació d'un soldat a una academia on la aquiescència de l'individu es total. La segona, més convencional però igual de catastròfica, te lloc a les selves del Vietnam. El director torna a suggerir una altra visió inhumana i assoladora sobre la conducta del ser, per expresar una crítica feroç sobre l'alienació de l'home com a soldat i la bestiesa de les guerres.

I per acabar amb la diversitat temàtica de la seva obra, m'agradaria destacar el personatge de la Dolores Haze, una adolescent de 14 anys que manté una intensa relació amb un escriptor de quaranta. La película, com tantes altres, va causar gran controversia, com el llibre al seu temps, perque donava indicis a un possible cas de pedofilia.

La magnificència del seu producte es veu a la seva temàtica: ciència-ficció, terror, comèdia, drama, aventures, film noir, anti-bel·licisme o cinema de cult, sempre amb la total maestria, cap flim es notablement inferior a l'anterior ni viceversa, sempre medit amb el barómetre de l'equanimitat.

És possible que a un futur també sigui recordat com el que va ser: un gran director, però les imborrables empremtes que ha deixat: cada escena, cada diàleg, cada mínim detall perfectament calculat, és el que realment importa, la seva filmografia al complet, cada lliçó magistral sobre les ambivalències del ser humà. Perqué ell va ser el seu cinema i mentre existeixin cintes a les prestatgeries de les nostres cases, facin emisions a la televisió i sobretot, perduri a les ments dels que l'hem gaudit, Stanley Kubrick sirà inmortal.