Epopeya oxoniense

18 de Junio de 2011, empieza la aventura:

18:00 pm. Llegamos a Stansted cual oriundos anglosajones, frenetizados e impetuosos, mi inseparable compañero de fatigas y aquí un servidor, nos saltamos todas las colas del aeropuerto para terminar equivocándonos de mostrador y malgastar el tiempo que habíamos conquistado préviamente. El primer ridículo de las siguientes tres jodidas semanas había llegado demasiado pronto. Afortunadamente, nuestra absurda pérdida de tiempo quedaría recompensada al conocer a un tipo cojonudo, el típico inglés con el típico humor inglés. Bien, pues el tipo en cuestión nos deleita con una pequeña y brillante dosis de humor irónico inglés. Reproduzco la conversación:

Tipo inglés: - Hi guys! Spanish identity can go with the other queue.
Nosotros: - Oh ok! But one woman said us that we could go here.
Tipo inglés (con rostro absolutamente serio, pausado y sin una maldita mueca en su boca): - Don't listen to the woman.

Nos costó un par de segundos pillar la ironía, lo reconozco, pero a la media hora de hacerlo, nos estuvimos descojonando media hora más.

Entramos en suelo británico...inglés...londinense para ser exactos y preguntamos en la primera oficina de información con la que tropezamos. Un tipo con cara de haberse comido más pollas que una puta, nos vende dos tickets de bus con destino a Victoria Station. Subimos y nos comemos las...galletas que habíamos traído de Mallorca, mal pensados.

Pisamos suelo capitalino con más hambre que un gato, pero antes de buscar algo para jalar, debíamos encontrar una jodida cama para pasar esa noche. Después de recorrernos el puto Soho entero y entrar en varios hostales, a eso de las doce pasadas, encontramos a un recepcionista cojonudo, quien nos ayuda a buscar un hostal en el que al menos podamos guardar el equipaje.

Pasamos la noche en Camden Town, una noche para recordar. Conocemos a un tipo madrileño que pasa de ingenuo a consumidor empedernido de drogas en cuestión de 2 minutos. Durante el primer minuto de nuestra conversación resultaba ser el tipo más inofensivo con el que había topado en mi vida. Durante el segundo minuto, le faltó saliva para explicarnos, detalladamente, la cantidad de narcóticos que se había metido y sus consiguientes efectos. Vamos, un fenómeno en toda regla. Su nombre estaría en nuestras bocas durante el resto del periplo.

De camino hacia la disco que nos había recomendado el disimulado toxicómano, le preguntamos a un chaval si nos dirigíamos en la correcta dirección. El chaval, muy noblote, nos dice que le sigamos, ya que vamos a caminos similares. Minutos más tarde, se gira y con impertérrita mirada, nos señala un pub, previas palabras:

Chaval aparentemente noblote: - Guys! It's coco! (señalando un bar de mala muerte, que daba más miedo que la taberna de Jack 'el tuerto'.)
Nosotros: - ... (nos miramos con careto de 'el disimulado toxicómano' nos ha vendido la moto del siglo)

Segundos después, el cabrón del chaval empieza a descojonarse y nosotros (con segundos de retraso) también. Tercer fenómeno al que conocemos y primera conclusión: me encanta el humor inglés, muy catalan style.

El resto de la noche se presentaba, básicamente, bajo los efectos del alcohol, ese gran amigo. La primera introducción de ello en nuestro cuerpo llegaría de la mano de la cerveza, mejor amiga entre amigos. A lo Contador, con amabilidad y corrupción, un árabe nos vende a escondidas, por aquello de la hora, dos hermosas yonquilatas. Al principio se muestra un tipo reacio, hasta que se da cuenta que hará caja con nosotros.

Nos las mamamos en un portal, las cervezas, cual transeúntes australianos y consiguiéntemente nos vamos directos a lo bueno, la farra pura y dura (qué no farla).

Prévia búsqueda del garito apropiado para nuestros tímpanos, a mi compañero de batallas le entra la hambruna y por unas tres libras, se mete una pizza entre pecho y espalda a la salud de unos simpaticones pakistaníes (...).

El cielo se exhibe lluvioso, se exhibe londinense.

Mientras el tipejo que me acompaña se termina la mierda redonda y capitalista, vislumbro un graffiti muy peculiar y familiar: Dohot yaw, declaraba el mismo.

Después de soslayar la zona, entramos en un tal 'Underworld'. Sonidos celestiales y jamelgas violables cohabitaban en la atmósfera british nocturna.  Recuerdo muy bien como el 'Candy' de los Raveonettes aderezaba el antro de un clima maravilloso, pero antes de percibir y disfrutar todo esto, hacía media hora que habíamos pedido dos pintacas como nuestras cabezas.

La noche transcurre al mismo paso que la neurona de un veinteañero. Al principio tímida, a continuación ambiciosa y finalmente como una cuba. Stella Artois y Beck's son los nombres de las dos chicas que conocimos esa noche. Eran rubias y algo frescas. La primera era belga y la segunda alemana. Al final las llevamos donde queríamos y por la mañana terminamos por miccionarlas.

05:00 am. Como un clavo en la parada del bus. Próximo destino Oxford City. El trayecto resulta menos duro de lo que augurábamos.

06:30 am. Welcome to Oxford. Nos bajamos en la parada más concurrida que vemos. En la calle no pasa ni el viento.

Entramos en una oficina informativa situada en la central de autobuses donde un tipo entre simpático, peculiar y deficiente mental nos atiende de un modo extremadamente afable al igual que equívoco. Le lanzamos la pregunta:

Cualquiera de nosotros: -Excuse me Sir. Do you know where King's College is?
Tipo especial: - King's College? Do you mean Queen's College?
Nosotros pegando un vistazo a nuestros papeles: - No Sir, King's College.
Tipo: - It's not King's, it's Queens!
Nosotros enseñándole nuestros papeles: ...mmm...
Tipo: - Oh, so it's King's.

La ayuda de este crack es directamente proporcional al haberle preguntado a una baldosa de la plaza.

Vemos una parada de taxis y preguntamos. El taxista estaba apoyado en la puerta como sino hubiera un mañana.

Resulta que estábamos a 10 minutos andando y el taxista da 4 vueltas a Oxford antes de  llevarnos a la residencia.

07:30 am. La residencia parece Silent Hill. Depués de dar una vuelta de reconocimiento y no encontrar ni al lechero, vemos un n° de tlf pegado a una ventanilla. LLamámos y nos dicen que en breves llegará un chico para recibirnos. El "breves" resultó ser el eufemismo de "esperad sentados donde podáis que a las 7 no se levanta ni dios a recibiros".

A lo lejos vislumbramos a alguien. Un chaval en apariencia jóven. El jovenzuelo se llama Tim, un armario del norte de Nottingham cuya procedencia materna es galaico-escocesa. Tim trascendería en un gran tipo a lo largo de nuestra estancia allí.

Pues así ocurrió y así os lo he contado. En honor a ellos, citaré alguno de los nombres que nos acompañaron a lo largo de nuestra andadura en tierras oxonienses:
- Jaime alias "Jimmy" o "Tundi"
- Maciej alias "Polish"
- M° Laura
- Arianna
- Mar
- Magí
- Nadine
- Balient
- Gery alias "la búlgara"
- Mágina
- Enrico alias "Dustin Hoffman"

La tortura no és cultura

 Si l'art és la recerca i trobament de la bellesa a través de... el so (música), el moviment i ritme (dansa), el color i la imatge (pintura), la forma i el relleu (escultura), la paraula escrita o oral (literatura), la materia i forma (arquitectura) i el moviment i la imatge (cine), on posam la tauromàquia: el sofriment i la mort d'un animal? Al vuité art? 

Tal i com es va poder veure escrit a la plaça de toros d'Inca, "soy taurino y español", es demostra que els mateixos "taurinos" són els que relacionen la defensa de les "corridas" amb l'espanyolitat. Per tant, com a mi em fa fàstic el mon de la tauromaquia, -com afirmen els que escriuen "soy taurino y espanol"- de la mateixa manera tampoc em puc sentir espanyol, ja que contradiuria aquesta concienciada ecuació.

 

En fi, anacronisme i aberració democràtica sols possible deguda a la intransigència ultranacionalista que encara es respira a Espanya.

1229, neix sa terra que porto al cor.

Doncs si, ens trobam al 1229. Arriben els catalans a Mallorca, massacren els moros i repoblen s'illa amb sa gent del seu poble. No s'integren en cap altra cultura simplement, perquè han exterminat s'anterior.

Aleshores, els fills dels primers catalans són catalans, els fills d'aquests fills de catalans, segueixen essent catalans i així generació rere generació fins avui. Si va ser trist que desaparegués la cultura àrab de Mallorca a mans nostres, ara seria ben trist que la nació catalana desaparegués engolida per l'espanyola. Ja no ressucitarem sa Mallorca precatalana, però sí que ens toca lluitar per la supervivència d'aquesta Mallorca nostra, que ens ha arribat viva a través de vuit segles d'història, superant tres segles d'ocupació espanyola, amb quatre dècades de dictadura militar.

Si Catalunya qualque dia serà independent de s'Estat espanyol no ho sé, emperò, pel que és tracta de Mallorca, sa cosa està molt fotuda, aquí hi ha una inmensa majoria de forasters i quan dic forasters, fins hi tot parl de gent que viu a Mallorca amb moltes generacions a l'esquena. Aconseguir que el 90% de sa població canviï la seva posoció envers la possibilitat de que Mallorca es sumés un projecte independentista català és a dia d'avui una feina utòpica.

Pot ser aquesta terra ja estigui perduda, quasi tant com es País Valencià i pot ser sigui perquè es mallorquins som molt conformistes o perquè mentres visquem bé, res més ens importa, però una cosa hi ha ben certa: ningú ens farà callar!

Per segons qui, la conquesta del Regne de Granada als moros va ésser un fet gloriós, però la conquesta del Regne de Mallorca, també als moros, un genocidi. Els catalans no ens vanagloriam de cap extermini passat, però com a poble plural e integrador en que hem esdevingut, aprendrem dels errors d'altres temps, per fer de la nostra lluita un fet exemplar.

No ens fa falta inventar cap fórmula per tal d'enganar a ningú amb s'excusa de fer créixer l'independentisme, no tenim por a dir sa veritat a tothom, al contrari, n'estam orgullosos de ser catalans i de dir-ho, així com no hem tingut por de dir que xerram sa llengua catalana i al final sa veritat s'ha imposat.

El mite de la caverna laportià

Susdit mite conta l'existència d'uns homes captius a l'interior d'una fosca caverna, des de l'elevació al poder de Primo de Rivera.

Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant, sense poder tenir una visió perifèrica de la realitat en que viuen.

Passat molt temps, un d'ells descobreix que és capaç de deslligar-se les cadenes i poder sortir a veure la llum i la llibertat.

Al tornar, aquest individu sobirà intenta explicar allò que ha vist als altres encadenats situats cara a la paret, però aquests l'acaben matant per pertorbar l'ordre abans establert.

Malauradament

Tornam-hi, torna-hi, es microcicle ha obert sa veda, ara sí, es temple sagrat està en marxa un estiu més i ja en van un parellot.

00:00, després de fer ses respectives de rigor a ca en Matias (Uncle Tom i Tío Tom pels més tradicionals) entenem per ''respectives de rigor'' es dos litres típics de cervesa d'abans de començar es vespre, idò entram al temple sagrat. Primer de tot, contemplam es temari, ens miram i amb un complaent moviment de cap, afirmam que podrà ser un altre vespre memorable. Després d'aquest moment de 'no empecemos a chuparnos las pollas todavía' anam a saludar en Matt, amb sa mateixa cara impassible de cada any ens diu: - Hei Mallorca! Nice to see you again! (quant anyorava aquestes paraules) i just després li demàn All these things that I've done, per variar, som un nostàlgic i els clàssics d'es Mulligan's s'han de respectar.

Minuts després de fartar-me a veure british femelles de ses que fan recordar a un es perque de sa grandiositat de Magalluf i en conseqüència sa inmensa merda de Passeig maritim de Palma que tenim, aixec sa mirada i veig que han redecorat es local o millor dit, han destrossat es local. On són es mitics posters d'en Zappa, d'en Tony Montana o d'en Vicious que donaven vida al local? Sa fantàstica indecència que li donava ànima ha mort.

Afortunadament es sa única imperfecció que observ, es reste continua sent sa mateixa brillant merda de sempre i mentre ho pens, sona Teddy Picker, sa pista rebenta, tan bestial com sempre, putes 'niñatos' (Arctic Monkeys), que grans.

Decidim anar a fer sa habitual volta de reconeixement per 'Punta Ballena'. Soc feliç, res ha canviat, veig els mateixos subnormals de sempre disfressats, cantant es Football's coming home a tota hòstia i amb un pedal d'es que fan escola. Una 'relacions', per anomenar-la de qualque forma (una pava amb més mames defora d'es vestit que dedins, normalment te un altre nom: 'sorra') ens enganxa per entrar al Red Lion. Dos whiskies per quatre euros, insultant, tan insultant que directament li dic que en posi quatre (que s'ho mirin es d'es Maritim si volen tenir plens es locals).

Coneixem un grup de finlandeses. Una més per sa meva llista de conquestes multi-ètniques, quelcom possitiu ha de tenir sa solteria pensa un, mentre li deman on està allotjada. Llàstima que sa situació no acabi prosperant, ella vol apuntar es meu mòbil, pero se que demà no me cridarà i li moll, en pla Hank Moody: You have got that I have a big erection at this moment. Sa tia flipa, es descollona i mira a ses seves amiguetes com dient: -Aquest jove és un pervertit, però li vull menjar tota sa polla. Tot acaba amb res, amb una enrrabanada de mil dimonis i amb un contacte més a sa llista de contactes telefònics que mai utilitzaré.

Tornam a pujar cap al Mulligan's, sa banda està tocant en directe es Same Jeans i demanam una altra 'paint'. Duim dues merdes com dos pianos, però que feim allà drets sense un beure a sa mà. Millor caure en coma etilític que fer es ridícul.

Sa sopa que duim comença a ser potent, al·lots. Sortim d'allà així com podem i sense dirigir cap paraula, tal qual zombies, ses cames ens condueixen cap a s'hindú de Trossos De Pizza a un €uro. Ho pos en majúscules, ja que per noltros és el nom oficial. Són horroroses, cert, és pasta eixuta amb una gota de salsa de 'domàtiga' de pot, però sa realitat és que a les 6 d'es dematí, allò és el més bo que s'ha menjat un en sa seva puta vida, entra com si fos es pa de cristo.

Es vespre ha acabat, però sa ment d'un mamat no ho vol acceptar i encara intenta mollar sa canya als darrers residus de sa zona, tant és un camaiot de cent cinquanta quilos, com una vella amb ses mames pes genolls, sa qüestió és ficar sa perdiu en remull.

Camí cap és cotxe, pensant, amb aquests sis trossos de pizza alomillor ja no donaré positiu, no, els hindús possen ingredients especials per contrarrestar es tres llitres d'alcohol que t'has fotut, puta animal.

Malauradament, es millor lloc per sortir de marxa de tota Mallorca, només obri tres mesos a l'any.

Indemnitzacions justes i per avall

19:00 pm d'un bon 13 d'Abril.

Duc tot és dia per sa biblioteca, cagant-me amb sa puta mare d'es qui va inventar sa comptabilitat, quan de sobte començ a sentir de fons una coneguda melodia amb unes entranyables veus que cridaven: ''és teus cabeeells són serpentiiiiines!!'' . I si, efectivament, no anau gens desencaminats, sonava un puta bolero mallorquí darrera sa pared just on estodiava jo. Definitivament al Casal de Barri d'es Coll començava sa classe de ball de bot de cada dimecres. Ho haveu vist això!? Ho haveu vist!? Aferrada a sa biblioteca!

Amb es collons ben plens, però contagiat de sa festassa amb na Mª del Mar Bonet, tot s'ha de dir, m'entren ses ganes de marxa i decidesc collir sa bici i fotre un passeig cap a s'Arenal, a veure quatre rosses (no a beure).

De camí cap allà, acabat es Carnatge, em començ a fixar amb es detoriorament d'es paisatge urbà, tota aquella zona ha enveït molt. Amb això record ses paraules d'es Sr Font, quan aquest estiu es va aferrar al populisme barat per guanyar un parell de vots i dificultar sa necessària reconversió de sa plata de Palma. És frustrant la falta de visió dels nostres politics, però encara ho és més l'oportunisme pepero, sense cap tipus de rigor.

Ca'n Pastilla perdrà una oportunitat històrica de reordenar el seu espai i recuperar tot s'entorn urbà amb una mica de criteri. Clar que s'han de fer sacrificis, però sense cap sacrifici res canviarà.

Totes ses ciutats es planifiquen i es transformen per ser més confortables pels seus usuaris. És completament impossible redisenyar i solucionar els seus problemes urbans sense tocar res. Sense esbucaments no existeix rehabilitació.

Hi ha edificis que fa més de 20 anys que estàn abandonats, no són rentables amb més d'un 70%, tot allò s'ha de tomar, quedaria un espai fabulós. A día d'avui, aquell redol fa plorera. Mantenir-los no té cap sentit. Indemnitzacions justes i per avall. Els veinats afectats tenen tot el meu suport per defensar que tenguin unes compensacions més que adecuades, ara bé, no el tenen per que tot continui igual.

És ben trist això d'es politics mallorquins, que tan pocs estiguin fent tan de mal a sa majoria. Estàn venent que tot allò es una zona turística de primer nivell, com si fossin prodigis arquitectònics, quan sa realitat és que hi ha un parell de finques ben lletges a primera línea, hotels de l'any catapúm.

Globalment, aquells carrers són una porquería. S'inmensa majoría dels propietaris d'aquestes vivendes sortiria guanyant de molt amb es canvi. El que passa, és que una minoria aprofita sa por de tots i utilitzant es recurs de sa nostalgia (molt de moda avui dia) defensen els seus interesos privats. Això no és criticable, el que ho és, repeteixo, és sa falta de rigor i criteri de tots els nostres representants politics.

Entenc que no faci gràcia que t'esbuquin ca teva i per això ses compensacions han de ser més que suficients, però tots tenim ulls a sa cara i hem de saber veure que tota aquesta zona fa anys que necessita mà de metge, si realment volem que Mallorca sigui un destí turístic de qualitat o s'enfonsi a sa merda que és ara.

La inmortalitat

No podia passar més temps sense dedicar diverses línies a un dels meus artistes fetitxes i quin millor moment que en acabar la seva obra al complet. La seva faceta artística es centrà bàsicament en el cel·luloide, tot i que de ben segur podria haver fet allò que relacionat amb l'art hagués estimat. Posseidor d'un existencialisme digne de Jaspers, fou capaç de manejar qualsevol tema vital i humà amb la més pura perfecció. Cadascun dels seus personatges representen les seves idees i pensaments, ademés de ser icones al seu món. Un a un, ens les ha anat presentant i representant per mostrar i demostrar que no en tenien ni idea del terrible que pot arribar a ser la vida, fins que es senten desestabiltzats e insegurs de si mateixos i d'aquells que els envolten, tot amb la grandiositat de la moral humana.

Pot ser això sigui el més formidable de la seva obra: la dicotomia de la espècie humana.

El primer d'ells que vaig videar i mai millor dit, l'Alex Delarge, el major antiheroi de la història del seté art, es un jove burlador que acaba a la presó i que és sotmés a un tratament que l'impideix biològicament, recorrer a la violència, probant d'aquesta manera les inmenses carències d'un sistema penitenciari on tota la seva utilitat es redueix al simple càstig, deixant de banda la falaç reinserció, a més de revelar la descomunal magnitud de la voluntat de l'ésser humà, on queda de manifest que no es pot obligar a una persona per actuar amb bondat, amb la pretenció de manipular la seva ment, ja que d'aquesta manera obeiria a una visió ''mecànica'' de la realitat, on es trencaria el dret humà per antonomàsia, la llibertat d'elecció. Recordem el satíric somriure de l'Alex, al darrer minut de l'obra, quan expresa: - Sense cap dubte, m'havia curat. La sublimessa d'aquesta ironía traspua genialitat per totes les voreres, els principis d'autenticitat de l'Àlex no havien desaparegut mai.

La següent celebritat fou un prestigiós escriptor que acaba tornant-se dement a les mans de la imbatible solitud. Una demència que el condueix, paradòxicament, a desfer-se d'allò que més ha estimat sempre, la familia. Les divergents qüestions subjacents de la locura del Jack Torrance, sempre m'han resultat extraordinàries. Realment el director deixa obertes les portes a una possible skizofrenia, obviant la sobrenaturalitat de l'Hotel Overlook.

Més endavant conegué, probablement la seva òpera exponent, on ens presenta a l'home vençut per la seva pròpia creació. Rodada el 1968 amb una visió futurista pròpia del mateix Apollinaire, augurà el 2001 quan el Dr. David Bowman pateix la rebel·lió de la computadora HAL 9000, causant de la mort de la resta de tripulants de la nau espacial on volaven. Aquest film ens va obsequiar amb una de les imatges més impactant que present pot recordar: amb les meravelloses notes de Richard Strauss de fons, apareix el símbol del sol com a missatge metafòric de la vida i la veritat. Ens troban quatre millons d'anys abans de la civilització per mostrar la teoría de l'eslabon perdut. Un grup de primats s'enfrenta a un altre i de sobte apareix la figura d'un monolit que lentament s'alinea amb la llum solar, representació de la sabiduria. Instants després es comencen a produir canvis en la conducta dels simis, cert grau de conciencia dels recursos. En aquesta escena neix l'era de l'home, el simi utilitza un os com a eina per potenciar la seva supervivencia (...)

Ens va mostrar l'humor, un tema sempre dificil i ho va fer amb la genialitat que el caracteritza. Una paròdia de la Guerra Freda, que mostra l'infinitament estúpids que poden ser els dirigents polítics i militars, capaços de posar en joc la vida de milions de persones per un simple malentès. Aquí apareix el Dr. Strangelove, fantàsticament interpretat per Peter Sellers, on encarna a un líder corromput pel poder.

També ens delectar amb una dosi d'anti-bel·licisme amb doble ració, ja que per si era poc amb ''Paths of glory'', va crear una nova joia on també ens parla d'anti-militarisme. El film en quëstió es fracciona en les dues racions abans esmentades. La primera i extraordinària, reconstruiex la formació d'un soldat a una academia on la aquiescència de l'individu es total. La segona, més convencional però igual de catastròfica, te lloc a les selves del Vietnam. El director torna a suggerir una altra visió inhumana i assoladora sobre la conducta del ser, per expresar una crítica feroç sobre l'alienació de l'home com a soldat i la bestiesa de les guerres.

I per acabar amb la diversitat temàtica de la seva obra, m'agradaria destacar el personatge de la Dolores Haze, una adolescent de 14 anys que manté una intensa relació amb un escriptor de quaranta. La película, com tantes altres, va causar gran controversia, com el llibre al seu temps, perque donava indicis a un possible cas de pedofilia.

La magnificència del seu producte es veu a la seva temàtica: ciència-ficció, terror, comèdia, drama, aventures, film noir, anti-bel·licisme o cinema de cult, sempre amb la total maestria, cap flim es notablement inferior a l'anterior ni viceversa, sempre medit amb el barómetre de l'equanimitat.

És possible que a un futur també sigui recordat com el que va ser: un gran director, però les imborrables empremtes que ha deixat: cada escena, cada diàleg, cada mínim detall perfectament calculat, és el que realment importa, la seva filmografia al complet, cada lliçó magistral sobre les ambivalències del ser humà. Perqué ell va ser el seu cinema i mentre existeixin cintes a les prestatgeries de les nostres cases, facin emisions a la televisió i sobretot, perduri a les ments dels que l'hem gaudit, Stanley Kubrick sirà inmortal.