Susdit mite conta l'existència d'uns homes captius a l'interior d'una fosca caverna, des de l'elevació al poder de Primo de Rivera.
Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant, sense poder tenir una visió perifèrica de la realitat en que viuen.
Passat molt temps, un d'ells descobreix que és capaç de deslligar-se les cadenes i poder sortir a veure la llum i la llibertat.
Al tornar, aquest individu sobirà intenta explicar allò que ha vist als altres encadenats situats cara a la paret, però aquests l'acaben matant per pertorbar l'ordre abans establert.
divendres, 10 de juny del 2011
dissabte, 21 de maig del 2011
Malauradament
Tornam-hi, torna-hi, es microcicle ha obert sa veda, ara sí, es temple sagrat està en marxa un estiu més i ja en van un parellot.
00:00, després de fer ses respectives de rigor a ca en Matias (Uncle Tom i Tío Tom pels més tradicionals) entenem per ''respectives de rigor'' es dos litres típics de cervesa d'abans de començar es vespre, idò entram al temple sagrat. Primer de tot, contemplam es temari, ens miram i amb un complaent moviment de cap, afirmam que podrà ser un altre vespre memorable. Després d'aquest moment de 'no empecemos a chuparnos las pollas todavía' anam a saludar en Matt, amb sa mateixa cara impassible de cada any ens diu: - Hei Mallorca! Nice to see you again! (quant anyorava aquestes paraules) i just després li demàn All these things that I've done, per variar, som un nostàlgic i els clàssics d'es Mulligan's s'han de respectar.
Minuts després de fartar-me a veure british femelles de ses que fan recordar a un es perque de sa grandiositat de Magalluf i en conseqüència sa inmensa merda de Passeig maritim de Palma que tenim, aixec sa mirada i veig que han redecorat es local o millor dit, han destrossat es local. On són es mitics posters d'en Zappa, d'en Tony Montana o d'en Vicious que donaven vida al local? Sa fantàstica indecència que li donava ànima ha mort.
Afortunadament es sa única imperfecció que observ, es reste continua sent sa mateixa brillant merda de sempre i mentre ho pens, sona Teddy Picker, sa pista rebenta, tan bestial com sempre, putes 'niñatos' (Arctic Monkeys), que grans.
Decidim anar a fer sa habitual volta de reconeixement per 'Punta Ballena'. Soc feliç, res ha canviat, veig els mateixos subnormals de sempre disfressats, cantant es Football's coming home a tota hòstia i amb un pedal d'es que fan escola. Una 'relacions', per anomenar-la de qualque forma (una pava amb més mames defora d'es vestit que dedins, normalment te un altre nom: 'sorra') ens enganxa per entrar al Red Lion. Dos whiskies per quatre euros, insultant, tan insultant que directament li dic que en posi quatre (que s'ho mirin es d'es Maritim si volen tenir plens es locals).
Coneixem un grup de finlandeses. Una més per sa meva llista de conquestes multi-ètniques, quelcom possitiu ha de tenir sa solteria pensa un, mentre li deman on està allotjada. Llàstima que sa situació no acabi prosperant, ella vol apuntar es meu mòbil, pero se que demà no me cridarà i li moll, en pla Hank Moody: You have got that I have a big erection at this moment. Sa tia flipa, es descollona i mira a ses seves amiguetes com dient: -Aquest jove és un pervertit, però li vull menjar tota sa polla. Tot acaba amb res, amb una enrrabanada de mil dimonis i amb un contacte més a sa llista de contactes telefònics que mai utilitzaré.
Tornam a pujar cap al Mulligan's, sa banda està tocant en directe es Same Jeans i demanam una altra 'paint'. Duim dues merdes com dos pianos, però que feim allà drets sense un beure a sa mà. Millor caure en coma etilític que fer es ridícul.
Sa sopa que duim comença a ser potent, al·lots. Sortim d'allà així com podem i sense dirigir cap paraula, tal qual zombies, ses cames ens condueixen cap a s'hindú de Trossos De Pizza a un €uro. Ho pos en majúscules, ja que per noltros és el nom oficial. Són horroroses, cert, és pasta eixuta amb una gota de salsa de 'domàtiga' de pot, però sa realitat és que a les 6 d'es dematí, allò és el més bo que s'ha menjat un en sa seva puta vida, entra com si fos es pa de cristo.
Es vespre ha acabat, però sa ment d'un mamat no ho vol acceptar i encara intenta mollar sa canya als darrers residus de sa zona, tant és un camaiot de cent cinquanta quilos, com una vella amb ses mames pes genolls, sa qüestió és ficar sa perdiu en remull.
Camí cap és cotxe, pensant, amb aquests sis trossos de pizza alomillor ja no donaré positiu, no, els hindús possen ingredients especials per contrarrestar es tres llitres d'alcohol que t'has fotut, puta animal.
Malauradament, es millor lloc per sortir de marxa de tota Mallorca, només obri tres mesos a l'any.
divendres, 15 d’abril del 2011
Indemnitzacions justes i per avall
19:00 pm d'un bon 13 d'Abril.
Duc tot és dia per sa biblioteca, cagant-me amb sa puta mare d'es qui va inventar sa comptabilitat, quan de sobte començ a sentir de fons una coneguda melodia amb unes entranyables veus que cridaven: ''és teus cabeeells són serpentiiiiines!!'' . I si, efectivament, no anau gens desencaminats, sonava un puta bolero mallorquí darrera sa pared just on estodiava jo. Definitivament al Casal de Barri d'es Coll començava sa classe de ball de bot de cada dimecres. Ho haveu vist això!? Ho haveu vist!? Aferrada a sa biblioteca!
Amb es collons ben plens, però contagiat de sa festassa amb na Mª del Mar Bonet, tot s'ha de dir, m'entren ses ganes de marxa i decidesc collir sa bici i fotre un passeig cap a s'Arenal, a veure quatre rosses (no a beure).
De camí cap allà, acabat es Carnatge, em començ a fixar amb es detoriorament d'es paisatge urbà, tota aquella zona ha enveït molt. Amb això record ses paraules d'es Sr Font, quan aquest estiu es va aferrar al populisme barat per guanyar un parell de vots i dificultar sa necessària reconversió de sa plata de Palma. És frustrant la falta de visió dels nostres politics, però encara ho és més l'oportunisme pepero, sense cap tipus de rigor.
Ca'n Pastilla perdrà una oportunitat històrica de reordenar el seu espai i recuperar tot s'entorn urbà amb una mica de criteri. Clar que s'han de fer sacrificis, però sense cap sacrifici res canviarà.
Totes ses ciutats es planifiquen i es transformen per ser més confortables pels seus usuaris. És completament impossible redisenyar i solucionar els seus problemes urbans sense tocar res. Sense esbucaments no existeix rehabilitació.
Hi ha edificis que fa més de 20 anys que estàn abandonats, no són rentables amb més d'un 70%, tot allò s'ha de tomar, quedaria un espai fabulós. A día d'avui, aquell redol fa plorera. Mantenir-los no té cap sentit. Indemnitzacions justes i per avall. Els veinats afectats tenen tot el meu suport per defensar que tenguin unes compensacions més que adecuades, ara bé, no el tenen per que tot continui igual.
És ben trist això d'es politics mallorquins, que tan pocs estiguin fent tan de mal a sa majoria. Estàn venent que tot allò es una zona turística de primer nivell, com si fossin prodigis arquitectònics, quan sa realitat és que hi ha un parell de finques ben lletges a primera línea, hotels de l'any catapúm.
Globalment, aquells carrers són una porquería. S'inmensa majoría dels propietaris d'aquestes vivendes sortiria guanyant de molt amb es canvi. El que passa, és que una minoria aprofita sa por de tots i utilitzant es recurs de sa nostalgia (molt de moda avui dia) defensen els seus interesos privats. Això no és criticable, el que ho és, repeteixo, és sa falta de rigor i criteri de tots els nostres representants politics.
Entenc que no faci gràcia que t'esbuquin ca teva i per això ses compensacions han de ser més que suficients, però tots tenim ulls a sa cara i hem de saber veure que tota aquesta zona fa anys que necessita mà de metge, si realment volem que Mallorca sigui un destí turístic de qualitat o s'enfonsi a sa merda que és ara.
Duc tot és dia per sa biblioteca, cagant-me amb sa puta mare d'es qui va inventar sa comptabilitat, quan de sobte començ a sentir de fons una coneguda melodia amb unes entranyables veus que cridaven: ''és teus cabeeells són serpentiiiiines!!'' . I si, efectivament, no anau gens desencaminats, sonava un puta bolero mallorquí darrera sa pared just on estodiava jo. Definitivament al Casal de Barri d'es Coll començava sa classe de ball de bot de cada dimecres. Ho haveu vist això!? Ho haveu vist!? Aferrada a sa biblioteca!
Amb es collons ben plens, però contagiat de sa festassa amb na Mª del Mar Bonet, tot s'ha de dir, m'entren ses ganes de marxa i decidesc collir sa bici i fotre un passeig cap a s'Arenal, a veure quatre rosses (no a beure).
De camí cap allà, acabat es Carnatge, em començ a fixar amb es detoriorament d'es paisatge urbà, tota aquella zona ha enveït molt. Amb això record ses paraules d'es Sr Font, quan aquest estiu es va aferrar al populisme barat per guanyar un parell de vots i dificultar sa necessària reconversió de sa plata de Palma. És frustrant la falta de visió dels nostres politics, però encara ho és més l'oportunisme pepero, sense cap tipus de rigor.
Ca'n Pastilla perdrà una oportunitat històrica de reordenar el seu espai i recuperar tot s'entorn urbà amb una mica de criteri. Clar que s'han de fer sacrificis, però sense cap sacrifici res canviarà.
Totes ses ciutats es planifiquen i es transformen per ser més confortables pels seus usuaris. És completament impossible redisenyar i solucionar els seus problemes urbans sense tocar res. Sense esbucaments no existeix rehabilitació.
Hi ha edificis que fa més de 20 anys que estàn abandonats, no són rentables amb més d'un 70%, tot allò s'ha de tomar, quedaria un espai fabulós. A día d'avui, aquell redol fa plorera. Mantenir-los no té cap sentit. Indemnitzacions justes i per avall. Els veinats afectats tenen tot el meu suport per defensar que tenguin unes compensacions més que adecuades, ara bé, no el tenen per que tot continui igual.
És ben trist això d'es politics mallorquins, que tan pocs estiguin fent tan de mal a sa majoria. Estàn venent que tot allò es una zona turística de primer nivell, com si fossin prodigis arquitectònics, quan sa realitat és que hi ha un parell de finques ben lletges a primera línea, hotels de l'any catapúm.
Globalment, aquells carrers són una porquería. S'inmensa majoría dels propietaris d'aquestes vivendes sortiria guanyant de molt amb es canvi. El que passa, és que una minoria aprofita sa por de tots i utilitzant es recurs de sa nostalgia (molt de moda avui dia) defensen els seus interesos privats. Això no és criticable, el que ho és, repeteixo, és sa falta de rigor i criteri de tots els nostres representants politics.
Entenc que no faci gràcia que t'esbuquin ca teva i per això ses compensacions han de ser més que suficients, però tots tenim ulls a sa cara i hem de saber veure que tota aquesta zona fa anys que necessita mà de metge, si realment volem que Mallorca sigui un destí turístic de qualitat o s'enfonsi a sa merda que és ara.
dilluns, 7 de febrer del 2011
La inmortalitat
No podia passar més temps sense dedicar diverses línies a un dels meus artistes fetitxes i quin millor moment que en acabar la seva obra al complet. La seva faceta artística es centrà bàsicament en el cel·luloide, tot i que de ben segur podria haver fet allò que relacionat amb l'art hagués estimat. Posseidor d'un existencialisme digne de Jaspers, fou capaç de manejar qualsevol tema vital i humà amb la més pura perfecció. Cadascun dels seus personatges representen les seves idees i pensaments, ademés de ser icones al seu món. Un a un, ens les ha anat presentant i representant per mostrar i demostrar que no en tenien ni idea del terrible que pot arribar a ser la vida, fins que es senten desestabiltzats e insegurs de si mateixos i d'aquells que els envolten, tot amb la grandiositat de la moral humana.
Pot ser això sigui el més formidable de la seva obra: la dicotomia de la espècie humana.
El primer d'ells que vaig videar i mai millor dit, l'Alex Delarge, el major antiheroi de la història del seté art, es un jove burlador que acaba a la presó i que és sotmés a un tratament que l'impideix biològicament, recorrer a la violència, probant d'aquesta manera les inmenses carències d'un sistema penitenciari on tota la seva utilitat es redueix al simple càstig, deixant de banda la falaç reinserció, a més de revelar la descomunal magnitud de la voluntat de l'ésser humà, on queda de manifest que no es pot obligar a una persona per actuar amb bondat, amb la pretenció de manipular la seva ment, ja que d'aquesta manera obeiria a una visió ''mecànica'' de la realitat, on es trencaria el dret humà per antonomàsia, la llibertat d'elecció. Recordem el satíric somriure de l'Alex, al darrer minut de l'obra, quan expresa: - Sense cap dubte, m'havia curat. La sublimessa d'aquesta ironía traspua genialitat per totes les voreres, els principis d'autenticitat de l'Àlex no havien desaparegut mai.
La següent celebritat fou un prestigiós escriptor que acaba tornant-se dement a les mans de la imbatible solitud. Una demència que el condueix, paradòxicament, a desfer-se d'allò que més ha estimat sempre, la familia. Les divergents qüestions subjacents de la locura del Jack Torrance, sempre m'han resultat extraordinàries. Realment el director deixa obertes les portes a una possible skizofrenia, obviant la sobrenaturalitat de l'Hotel Overlook.
Més endavant conegué, probablement la seva òpera exponent, on ens presenta a l'home vençut per la seva pròpia creació. Rodada el 1968 amb una visió futurista pròpia del mateix Apollinaire, augurà el 2001 quan el Dr. David Bowman pateix la rebel·lió de la computadora HAL 9000, causant de la mort de la resta de tripulants de la nau espacial on volaven. Aquest film ens va obsequiar amb una de les imatges més impactant que present pot recordar: amb les meravelloses notes de Richard Strauss de fons, apareix el símbol del sol com a missatge metafòric de la vida i la veritat. Ens troban quatre millons d'anys abans de la civilització per mostrar la teoría de l'eslabon perdut. Un grup de primats s'enfrenta a un altre i de sobte apareix la figura d'un monolit que lentament s'alinea amb la llum solar, representació de la sabiduria. Instants després es comencen a produir canvis en la conducta dels simis, cert grau de conciencia dels recursos. En aquesta escena neix l'era de l'home, el simi utilitza un os com a eina per potenciar la seva supervivencia (...)
Ens va mostrar l'humor, un tema sempre dificil i ho va fer amb la genialitat que el caracteritza. Una paròdia de la Guerra Freda, que mostra l'infinitament estúpids que poden ser els dirigents polítics i militars, capaços de posar en joc la vida de milions de persones per un simple malentès. Aquí apareix el Dr. Strangelove, fantàsticament interpretat per Peter Sellers, on encarna a un líder corromput pel poder.
També ens delectar amb una dosi d'anti-bel·licisme amb doble ració, ja que per si era poc amb ''Paths of glory'', va crear una nova joia on també ens parla d'anti-militarisme. El film en quëstió es fracciona en les dues racions abans esmentades. La primera i extraordinària, reconstruiex la formació d'un soldat a una academia on la aquiescència de l'individu es total. La segona, més convencional però igual de catastròfica, te lloc a les selves del Vietnam. El director torna a suggerir una altra visió inhumana i assoladora sobre la conducta del ser, per expresar una crítica feroç sobre l'alienació de l'home com a soldat i la bestiesa de les guerres.
I per acabar amb la diversitat temàtica de la seva obra, m'agradaria destacar el personatge de la Dolores Haze, una adolescent de 14 anys que manté una intensa relació amb un escriptor de quaranta. La película, com tantes altres, va causar gran controversia, com el llibre al seu temps, perque donava indicis a un possible cas de pedofilia.
La magnificència del seu producte es veu a la seva temàtica: ciència-ficció, terror, comèdia, drama, aventures, film noir, anti-bel·licisme o cinema de cult, sempre amb la total maestria, cap flim es notablement inferior a l'anterior ni viceversa, sempre medit amb el barómetre de l'equanimitat.
És possible que a un futur també sigui recordat com el que va ser: un gran director, però les imborrables empremtes que ha deixat: cada escena, cada diàleg, cada mínim detall perfectament calculat, és el que realment importa, la seva filmografia al complet, cada lliçó magistral sobre les ambivalències del ser humà. Perqué ell va ser el seu cinema i mentre existeixin cintes a les prestatgeries de les nostres cases, facin emisions a la televisió i sobretot, perduri a les ments dels que l'hem gaudit, Stanley Kubrick sirà inmortal.
Pot ser això sigui el més formidable de la seva obra: la dicotomia de la espècie humana.
El primer d'ells que vaig videar i mai millor dit, l'Alex Delarge, el major antiheroi de la història del seté art, es un jove burlador que acaba a la presó i que és sotmés a un tratament que l'impideix biològicament, recorrer a la violència, probant d'aquesta manera les inmenses carències d'un sistema penitenciari on tota la seva utilitat es redueix al simple càstig, deixant de banda la falaç reinserció, a més de revelar la descomunal magnitud de la voluntat de l'ésser humà, on queda de manifest que no es pot obligar a una persona per actuar amb bondat, amb la pretenció de manipular la seva ment, ja que d'aquesta manera obeiria a una visió ''mecànica'' de la realitat, on es trencaria el dret humà per antonomàsia, la llibertat d'elecció. Recordem el satíric somriure de l'Alex, al darrer minut de l'obra, quan expresa: - Sense cap dubte, m'havia curat. La sublimessa d'aquesta ironía traspua genialitat per totes les voreres, els principis d'autenticitat de l'Àlex no havien desaparegut mai.
La següent celebritat fou un prestigiós escriptor que acaba tornant-se dement a les mans de la imbatible solitud. Una demència que el condueix, paradòxicament, a desfer-se d'allò que més ha estimat sempre, la familia. Les divergents qüestions subjacents de la locura del Jack Torrance, sempre m'han resultat extraordinàries. Realment el director deixa obertes les portes a una possible skizofrenia, obviant la sobrenaturalitat de l'Hotel Overlook.
Més endavant conegué, probablement la seva òpera exponent, on ens presenta a l'home vençut per la seva pròpia creació. Rodada el 1968 amb una visió futurista pròpia del mateix Apollinaire, augurà el 2001 quan el Dr. David Bowman pateix la rebel·lió de la computadora HAL 9000, causant de la mort de la resta de tripulants de la nau espacial on volaven. Aquest film ens va obsequiar amb una de les imatges més impactant que present pot recordar: amb les meravelloses notes de Richard Strauss de fons, apareix el símbol del sol com a missatge metafòric de la vida i la veritat. Ens troban quatre millons d'anys abans de la civilització per mostrar la teoría de l'eslabon perdut. Un grup de primats s'enfrenta a un altre i de sobte apareix la figura d'un monolit que lentament s'alinea amb la llum solar, representació de la sabiduria. Instants després es comencen a produir canvis en la conducta dels simis, cert grau de conciencia dels recursos. En aquesta escena neix l'era de l'home, el simi utilitza un os com a eina per potenciar la seva supervivencia (...)
Ens va mostrar l'humor, un tema sempre dificil i ho va fer amb la genialitat que el caracteritza. Una paròdia de la Guerra Freda, que mostra l'infinitament estúpids que poden ser els dirigents polítics i militars, capaços de posar en joc la vida de milions de persones per un simple malentès. Aquí apareix el Dr. Strangelove, fantàsticament interpretat per Peter Sellers, on encarna a un líder corromput pel poder.
També ens delectar amb una dosi d'anti-bel·licisme amb doble ració, ja que per si era poc amb ''Paths of glory'', va crear una nova joia on també ens parla d'anti-militarisme. El film en quëstió es fracciona en les dues racions abans esmentades. La primera i extraordinària, reconstruiex la formació d'un soldat a una academia on la aquiescència de l'individu es total. La segona, més convencional però igual de catastròfica, te lloc a les selves del Vietnam. El director torna a suggerir una altra visió inhumana i assoladora sobre la conducta del ser, per expresar una crítica feroç sobre l'alienació de l'home com a soldat i la bestiesa de les guerres.
I per acabar amb la diversitat temàtica de la seva obra, m'agradaria destacar el personatge de la Dolores Haze, una adolescent de 14 anys que manté una intensa relació amb un escriptor de quaranta. La película, com tantes altres, va causar gran controversia, com el llibre al seu temps, perque donava indicis a un possible cas de pedofilia.
La magnificència del seu producte es veu a la seva temàtica: ciència-ficció, terror, comèdia, drama, aventures, film noir, anti-bel·licisme o cinema de cult, sempre amb la total maestria, cap flim es notablement inferior a l'anterior ni viceversa, sempre medit amb el barómetre de l'equanimitat.
És possible que a un futur també sigui recordat com el que va ser: un gran director, però les imborrables empremtes que ha deixat: cada escena, cada diàleg, cada mínim detall perfectament calculat, és el que realment importa, la seva filmografia al complet, cada lliçó magistral sobre les ambivalències del ser humà. Perqué ell va ser el seu cinema i mentre existeixin cintes a les prestatgeries de les nostres cases, facin emisions a la televisió i sobretot, perduri a les ments dels que l'hem gaudit, Stanley Kubrick sirà inmortal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
