Conversación que mantuvieron hace unos meses Johan Cruyff y José Mourinho, que surgió porque el holandés había criticado en la BBC Radio el resultadismo y el pragmatismo de Mourinho. Afirmó que la forma de jugar del Chelsea era una falta de respeto para sus rivales.
Dijo Mourinho:
"Desde 1996 el fútbol le espera para que nos enseñe. Quiero que venga a enseñarme. Lo digo humildemente. Quiero que me enseñe a ser mejor entrenador porque no quiero parar de aprender. Pero no puede enseñarme a ser campeón porque ya lo fui tres veces y nunca lo fui porque Djukic falló un penalti en el último minuto del último partido".
"No puede enseñarme a ganar Copas y Supercopas porque ya las he ganado; no puede enseñarme a ganar la Copa de la UEFA porque también la tengo; no puede enseñarme a ser campeón europeo porque ya lo fui... Y no quiero que me enseñe a perder 4-0 una final de Champions porque eso no lo quiero aprender. Gané una UEFA en una final espectacular con cinco goles, gané la Champions con un 3-0 en la final, gané la Premier con récord de victorias, lidero la Premier con el mayor número de goles marcados".
Dijo Cruyff:
"Entre el fútbol espectáculo y de control que yo defiendo y defenderé siempre y el fútbol resultadista por encima de todo, hay un mundo. Un equipo pequeño se tiene que defender como sea y como pueda. Un equipo grande, con grandes jugadores, siempre tiene que dar más. Mucho más. Por el bien del fútbol. Por eso no sintonizo con los entrenadores que sólo priman los resultados, que sólo piensan en sí mismos sin pensar en el bien del fútbol. Por eso me alegra saber que a Mourinho le gustaría que le enseñara algunas cosas que defiendo. Le podría enseñar a jugar muy bien. Como en los 70 con el Ajax de Amsterdam y como en los 90 con el Barcelona".
"Con mucho gusto le enseño no solamente a ganar y a jugar bien, sino a ganarte el respeto de todo el mundo. Y esto está por encima de los títulos que uno pueda obtener. ¿Que mejor no le enseñe a perder una final por 4 a 0? Esto pasa cuando tienes una carrera muy larga. Una carrera que empieza a los 17 años y se alarga hasta los 40 como jugador, y luego otros años como entrenador"
"A su edad, tiene tiempo suficiente para aprender a ganar y a perder. Ganarte el respeto de todo el mundo ya es una historia distinta".
dijous, 30 de setembre del 2010
divendres, 17 de setembre del 2010
El manacorino
M'en toquen un ou es gustos d'en Rafel, m'en toca un ou si escolta na Shakira o n'Alejandro Sanz, m'en toca un ou que sigui madridista, fatxa o espanyolista, ara bé, no soport que sigui un renegat, com a mallorquí que és, hauría d'estar orgullós de ser-ho, però no, s'estima més promulgar el seu patriotisme centrista. Al seu Feisbuj no posa una puta paraula en Mallorquí. I Trob una vergonya que lo primer que faci en Rafel a l'arribada a Espanya sigui anar al Bernabeu enlloc de venir a Manacor i celebrar-ho amb els seus. Perque una cosa ha de tenir clara; quan deixi de guanyar, ningú xerrarà d'ell, manco a sa terra que l'estimen. Això del seu madridisme s'ho tendria que repensar. Al manco que s'ho calli, o que mos expliqui què hi tenim a veure els mallorquins amb els madrilenys. És un renegat: s'ha venut a l'imperialisme espanyol i, mentrestant, cobra mils de milions de pessetes del Govern Balear. Ara que té aquest altra premi, potser pot aportar qualque cosa més que 100.000 euros al R.C.D Mallorca. No mereix estar a primera plana de cap diari mallorquí.Podríem presumir de tenir el millor tennista actual però no és nostro, és "seu", d'ells, dels nostres pitjors enemics, els que ens voldrien veure ofegats i amb la llengua escapçada i la cultura pròpia arreconada. Ara era el moment de que en Rafel hagués pegat un cop de puny i hagués cridat amb totes les forces: "Vaig néixer a Mallorca!" Però no ho ha fet ni ho farà mai.
Ja es fa amb la familía real, Espanya se l'ha apropiat (fins a canviar-li el nom nostre pel de Rafa). Segons el diari (in)Mundo, la seva al·lota nom Pirello de llinatge. T'he n'adones Rafel, que aquests no són dels nostres? Ni tan sols els sona el cognom Perelló. Fa un parell de mesos, un jove de Campos es va proclamar campió mundial de dards magnètics a Las Vegas. Al Gobierno espanyol, no es varen "dar por enterados". Si aquest al.lot, hagués estat de Madrid, de Sevilla o de Burgos! Tot hauria fet un esclafit que l'haurien sentit de sa lluna. Qualcú no creu que als espanyolistes els sap un greu a l'ànima que en Rafel no sigui de per devers aquells llocs? Sabíeu que té un professor de dicció espanyola perquè pugui dissimular el seu accent, que delata la seva provinença, de manera que pugui passar per "español español"?
Si els mallorquins, balears, valencians, catalans etc. no sabem demostrar i pooclamar qui som, Espanya ens ignorarà i, si no hi ha més remei, ens assimilarà. O no existirem, o serem uns "españoles de pro".
Per cert, ni Gasol, ni Alonso, ni Indurain ni hosties...RAFEL Nadal el millor esportista espanyol de sa història.
Per cert, ni Gasol, ni Alonso, ni Indurain ni hosties...RAFEL Nadal el millor esportista espanyol de sa història.
*A la foto podem apreciar la imatge d'un hooligan espanyol.
**Una de les depurades diferències entre Rafel Nadal i Roger Federer (i en cap moment he mencionat la paraula elegància).
dissabte, 28 d’agost del 2010
La Cruycificción de Sandro
Después del inconmensurable legado Laportista, capaz de erigir el fúnebre vuelo pilotado durante el mando de Gaspart Burns, Rosell empieza el suyo trágicamente, enterrando a la cúspide simbólica del barcelonisme, la persona más influyente de la historia del club, con los respetos de Hans Gamper, padre de nuestra religión.Johan Cruyff llegó a Barcelona en el 73 con la liga ya empezada, el equipo se encontraba en la penúltima posición y llevaba 14 años sin levantarla. Debutó un 28 de Octubre en el Nou Camp ante el Granada CF, esa noche Johan marcó dos goles y su nuevo equipo ganó por 4-0. El Barça no volvería a perder ningún partido hasta el final de aquella temporada y acabaría llevándose el título.
Es un secreto a voces que el fichaje de Johan fue una petición expresa del expresident de la generalitat , Jordi Pujol, activista político y enamorado culé, quien se interesaba por el fútbol como parte de la estrategia para reivindicar el catalanismo. Por aquel entonces, Pujol era el máximo mandatario de Banca Catalana. El Barça quería traer a Johan pero el coste era muy elevado. Después de varias especulaciones y que el fichaje no avanzara, el Ajax se impacientó y se entrometió el Real Madrid, que haciendo honor a su historia, empezó a negociar el traspaso de Cruyff. Al saberlo, el jugador hizo muestra de una rebeldía que le caracterizó durante toda su carrera, y decidió no fichar por los capitalinos, sino por su máximo rival, el Barça. Pujol se movilizó y consiguió que Banca Catalana se involucrara en el fichaje. Así fue como el mejor futbolista de la historia llegó a Catalunya.
Cruyff fue conocido por su capacidad técnica, velocidad y aceleración, pero su mayor cualidad era su visión de juego, basada en un agudo sentido de las posiciones de sus compañeros de equipo para desplegar el ataque. El periodista deportivo David Miller afirmó que Cruyff era superior a cualquier jugador anterior en su capacidad para extraer el mayor provecho de los demás. Denominó a Cruyff «Pitágoras con botas» debido a la complejidad y la precisión de sus pases en ángulo y escribió:
Pocos han sido capaces, tanto física como mentalmente, de tal fascinante control sobre un partido de un área a otra.[]
Cruyff perfeccionó también un movimiento que hoy se conoce como el «Regate de Cruyff». Para hacer este movimiento, Cruyff levantaba su mirada dispuesto a pasar o disparar la bola, sin embargo, en lugar de eso, arrastraba la pelota con el interior de su otro pie y dando una vuelta de 180 grados aceleraba lejos del alcance del defensor.
Cruyff, el máximo artífice del cambio de mentalidad del soci culé, era un virtuoso del balón, pero sobretodo un auténtico líder de vestuario y eso quedó patente cuando en 1988 volvía al Nou Camp, pero esta vez como instructor total. El padre artístico de Cruyff había sido Rinus Michels, quien en la legendaria ‘Naranja mecánica’ del mítico mundial del 74 había revolucionado el fútbol moderno e inculcado, especialmente a uno de sus pupilos, unos valores futbolísticos que posteriormente asombrarían al universo balompédico.
Desde el primer momento Johan tenía las ideas muy claras del tipo de política deportiva que quería para el equipo. Inició así un proyecto a largo plazo, remodelando toda la estructura deportiva del club para adaptarla a una filosofía de juego lo más ofensiva posible y cimentada en el cuidado minucioso de la cantera. Si Cruyff se caracterizó por un sistema de juego en el campo, fue por el 3-4-3, un sistema en el que se corrían grandes riesgos en defensa, pero que proporcionaba un poder ofensivo demoledor y nunca visto hasta el momento.
Fruto de su estancia en la dirección deportiva del Ajax, su club natal, surgió una hornada de futbolistas que maravillarían al mundo en la memorable Copa de Europa del 95 ante el que era vigente campeón, el AC Milan de Sachi que venía de golear al dream team. Algunos de ellos eran: Van Der Sar, Dennis Bergkamp, Clarence Seedorf, Jari Litmanen, los hermanos de Boer, Edgar Davids, Marc Overmars, Michael Reiziger, Nwanku Kanu, Finidi George y un jovencísimo Patrick Kluivert entre otros, que sería el héroe de aquella noche. Pero vamos, un jodido equipazo.
La confianza ciega que tuvo Van Gaal en ese bloque hizo que muchos de ellos retornaran a sus órdenes en su paso por Barcelona, algunos con más pena que gloria. Incluso el líder de aquel Ajax, Frank Rijkaard, volvería también al Camp Nou, pero esta es otra historia.
dissabte, 31 de juliol del 2010
''Háblame en Cristiano''
Parafrasejant a Antonio Machado (il.lustre poeta espanyol), podem dir:
"España miserable
ayer dominadora
vestida en sus andrajos
desprecia cuanto ignora"
Mai he conegut un poble tan educat com el mallorquí, capaç d'eludir a la seva llengua dins la seva terra, per vergonya a molestar algún foraster. Forasters que xerren de discriminació lingüística, deu ser una broma no? Discriminació positiva per al castellà diria jo (Tv, cinema, hipermercarts, restaurants, etiquetatge, premsa, CARRER...)
Alguns parlen de la llengua vehicular a l'ensenyament, no fotem, és la pròpia de les illes, com a Alcalá de Henares també es dona amb la seva. A tothom li sembla natural que allà s'ensenyi en la llengua pròpia del seu territori, emperò, aquí ha de ser diferent, i perqué?. No es tracta d'aprendre el català com si fos una llengua estrangera sinó dels drets dels mallorquins a estudiar en la seva llengua a ca seva, un dret que ningú qüestiona als andalusos, castellans o extremenys.
T’adones amic?. Hi ha gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parli, s’escrigui o es pensi…
És sintomàtic que només els immigrants castellà-parlants reneguin del català com a llengua de les 'illes', no obstant, estadísticament hi trobam més africans amb ganes d'enriquir la seva cultura i integració amb una llengua nova.
Tota aquesta panacea lingüística, s'hauria d'aplicar als castellà-parlants, que molts pocs són els qui coneixen una altra llengua a més de la seva. Basta mirar el reflex dels polítics espanyols, molt cults (teòricament), el paper que fan a l'estranger amb això de les llengües i ho comparin amb Pujol, Maragall...autèntics políglotes.
Als anys cinquanta i seixanta, aqueixa gent ja es llepava els morrets donant el català per extingit ("Dentro de veinte años, este dialecto ya no existirá", "Háblame en cristiano" deien). Mai de sa vida sentiràs cap mallorquí que digui coses per l'estil de "parla'm en cristià". El màxim a què els mallorquins arribam és a dir: "tu parla'm com vulguis, però no em vulguis imposar el castellà". Probablement desaparegui abans el PP que no la llengua catalana.
A França o a Alemanya o als Estats Units, qui no s'integra es troba en inferioritat de condicions. Molts de castellà-parlants que viuen a Mallorca també xerrau d'una identitat, d'acord, són molts anys mamant sa terra, però si us tancau al català, si no el feis vostre, llavors no gemegueu, vosaltres mateixos vos posau en situació d'inferioritat, i això sense que ningú vos margini.
A Suïssa hi ha quatre idiomes dins quatre regions i a cada regió hi comanda la seva pròpia llengua, no n'hi ha cap que s'imposi damunt les altres. Clar que Suïssa és un poble plural i europeu, no com Spain i els seus orgullosos castellà-parlants, que si poguessin eliminarien tota llengua i identitat no castellana dintre l'imperi espanyolista.
El ja desaparegut Nadal Batle, que va ser rector de la Universitat de les Illes Balears, ja ho va dir fa més de 20 anys:
-Bilingüisme SÍ: català i anglès.
Perquè nosaltres som catalans, CATALANS de MALLORCA.
"España miserable
ayer dominadora
vestida en sus andrajos
desprecia cuanto ignora"
Mai he conegut un poble tan educat com el mallorquí, capaç d'eludir a la seva llengua dins la seva terra, per vergonya a molestar algún foraster. Forasters que xerren de discriminació lingüística, deu ser una broma no? Discriminació positiva per al castellà diria jo (Tv, cinema, hipermercarts, restaurants, etiquetatge, premsa, CARRER...)
Alguns parlen de la llengua vehicular a l'ensenyament, no fotem, és la pròpia de les illes, com a Alcalá de Henares també es dona amb la seva. A tothom li sembla natural que allà s'ensenyi en la llengua pròpia del seu territori, emperò, aquí ha de ser diferent, i perqué?. No es tracta d'aprendre el català com si fos una llengua estrangera sinó dels drets dels mallorquins a estudiar en la seva llengua a ca seva, un dret que ningú qüestiona als andalusos, castellans o extremenys.
T’adones amic?. Hi ha gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parli, s’escrigui o es pensi…
És sintomàtic que només els immigrants castellà-parlants reneguin del català com a llengua de les 'illes', no obstant, estadísticament hi trobam més africans amb ganes d'enriquir la seva cultura i integració amb una llengua nova.
Tota aquesta panacea lingüística, s'hauria d'aplicar als castellà-parlants, que molts pocs són els qui coneixen una altra llengua a més de la seva. Basta mirar el reflex dels polítics espanyols, molt cults (teòricament), el paper que fan a l'estranger amb això de les llengües i ho comparin amb Pujol, Maragall...autèntics políglotes.
Als anys cinquanta i seixanta, aqueixa gent ja es llepava els morrets donant el català per extingit ("Dentro de veinte años, este dialecto ya no existirá", "Háblame en cristiano" deien). Mai de sa vida sentiràs cap mallorquí que digui coses per l'estil de "parla'm en cristià". El màxim a què els mallorquins arribam és a dir: "tu parla'm com vulguis, però no em vulguis imposar el castellà". Probablement desaparegui abans el PP que no la llengua catalana.
A França o a Alemanya o als Estats Units, qui no s'integra es troba en inferioritat de condicions. Molts de castellà-parlants que viuen a Mallorca també xerrau d'una identitat, d'acord, són molts anys mamant sa terra, però si us tancau al català, si no el feis vostre, llavors no gemegueu, vosaltres mateixos vos posau en situació d'inferioritat, i això sense que ningú vos margini.
A Suïssa hi ha quatre idiomes dins quatre regions i a cada regió hi comanda la seva pròpia llengua, no n'hi ha cap que s'imposi damunt les altres. Clar que Suïssa és un poble plural i europeu, no com Spain i els seus orgullosos castellà-parlants, que si poguessin eliminarien tota llengua i identitat no castellana dintre l'imperi espanyolista.
El ja desaparegut Nadal Batle, que va ser rector de la Universitat de les Illes Balears, ja ho va dir fa més de 20 anys:
-Bilingüisme SÍ: català i anglès.
Perquè nosaltres som catalans, CATALANS de MALLORCA.
dimarts, 27 de juliol del 2010
Gràcies Jan.
Rosell llega al Barça en un momento álgido y dulce, con todo ganado y todo por ganar, porque el lema 'Aquest any si' ha trascendido a 'Aquest any també'. Laporta, el único tipo capaz de enfrentarse a todo el imperio mesetario (gràcies per la sublimessa de l’adjectiu Pep) y ganar, GANAR de manera aplastante; cuatro ligas, dos champions y entre muchas otras un MUNDIAL. Un tipo que ha llenado las arcas del club a base de gloria, que ha internacionalizado el Barça, curiosamente, el Barça más catalán de toda la historia ha sido el más universal; amb estelades per tots els racons del camp, amb mostres de catalanitat i donant suport a events catalanistes…Un tipo que ha creado escuela en África y en la china popular, un tipo que ha pagado para lucir publicidad y encumbrar al club en el culmen del señorío, tanto dentro como fuera de las líneas de cal. Un tipo que ha ridiculizado al Bernabeu, que lo ha puesto en pie y que ha recibido aplausos y elogios sentado en el palco del maligno. Un tipo capaz de reírse en la cara de Florentimo robándole a Eto’o y con él, ganarlo todo. Humillar al madridismo y arrinconarlo incluso fuera de los cabezas de serie de Europa. Un tipo capaz de coger un micro y representar al soci con orgullo, defendiendo y mostrando sus ideas y deseos con soberana solvencia y seguridad, porque recuerden, el Barça es de los socios y ellos politizan aquello que les viene en gana, que para eso el club es suyo, además, siempre desde el respeto y el diálogo, que los boixos nunca han entrado al Camp Nou con Laporta. Y no solo esto, sino que ha conquistado Europa con las cuatro secciones más importantes del club.
Veo que la campaña mediática contra este individuo ha sido impecable, mis felicitaciones a los medios de comunicación españoles, por lo visto todavía existe muchísima gente que se cree todo lo que oye en los medios tipo Marca, Cope, Intereconomía…
Respirad hondo cavernícolas de blanco, vuestra pesadilla ha terminado.
Veo que la campaña mediática contra este individuo ha sido impecable, mis felicitaciones a los medios de comunicación españoles, por lo visto todavía existe muchísima gente que se cree todo lo que oye en los medios tipo Marca, Cope, Intereconomía…
Respirad hondo cavernícolas de blanco, vuestra pesadilla ha terminado.
dimarts, 15 de juny del 2010
Un basc arrelat a Catalunya
Acaba contracte aquest 30 de juny, una persona molt questionada, a pesar dels clars èxits aconseguits: 4 lligues, 2 champions, 3 supercopes d’Espanya, 1 copa del rei, 1 supercopa d’Europa i 1 mundialet de clubs. S’ha gastat 287 milions d’euros en 33 fixatges, amb una mitjana 47,8 per temporada i 5,5 fixatges. Unes xifres totalment coherents.
Durant ses dues primeres temporades (amb en Sandrusco a la vicepresidència), Txiqui va tenir menys influència a ses decisions i curiosament es va fer una aposta massiva de fixatges: 03/04 vuit homes (Ronaldinho, Márquez, Gio, Quaresma, Rustu, Luis García, Mario i Davids)on només 4/8 van quallar i a la 04/05 nou homes (Eto’o, Deco, Giuly, Larsson, Belletti, Sylvinho, Edmilson, Albertini i Maxi López) on ho van fer 6/9. D’altra banda, de sa mà de’n Txiqui han arribat homes com Alves, Piqué, Henry, Toure, Keita, Milito, Guddy, Maxwell, Pinto i els controvertits brasilers Henrique i Keirrison.
Cal destacar que n’Eto’o va ser una aposta ferme de Txiqui, ja que Rosell s’oposava dràsticament al fixatge, legant possibles enfrontaments amb Florentino (‘’El Floren ens pot destrossar’’ Sandro Rosell dixit). Per altra banda els fixatges de’n Rijkaard i en Pep sorgiren de les recomanacions de Johan Cruyff, home vinculat a la dirección Laportista des de principi de campanya. Recordem que Sandro no confiava en el fixatge d’ambdós místers i apostava per l’Scolari (amic seu de les relacions amb nike a Brasil).
Una altra dada a recalcar, seríen els fixatges de Hleb, Cáceres, Ibra i Chigri, els quatre són apostes directes de Pep Guardiola.
Zubizarreta sona com a possible substitut a la dirección esportiva del club, pot ser que necessitem un canvi institucional per depurar les il.lusions, diuen que en Zubi és íntim de’n Pep, això em tranquilitza, també diuen que els bons porters, són els que millor controlen un partit de futbol, esperem per bé de tots que així sigui.
FORÇA BARÇA I GRÀCIES PER TOT TXIQUI.
Durant ses dues primeres temporades (amb en Sandrusco a la vicepresidència), Txiqui va tenir menys influència a ses decisions i curiosament es va fer una aposta massiva de fixatges: 03/04 vuit homes (Ronaldinho, Márquez, Gio, Quaresma, Rustu, Luis García, Mario i Davids)on només 4/8 van quallar i a la 04/05 nou homes (Eto’o, Deco, Giuly, Larsson, Belletti, Sylvinho, Edmilson, Albertini i Maxi López) on ho van fer 6/9. D’altra banda, de sa mà de’n Txiqui han arribat homes com Alves, Piqué, Henry, Toure, Keita, Milito, Guddy, Maxwell, Pinto i els controvertits brasilers Henrique i Keirrison.
Cal destacar que n’Eto’o va ser una aposta ferme de Txiqui, ja que Rosell s’oposava dràsticament al fixatge, legant possibles enfrontaments amb Florentino (‘’El Floren ens pot destrossar’’ Sandro Rosell dixit). Per altra banda els fixatges de’n Rijkaard i en Pep sorgiren de les recomanacions de Johan Cruyff, home vinculat a la dirección Laportista des de principi de campanya. Recordem que Sandro no confiava en el fixatge d’ambdós místers i apostava per l’Scolari (amic seu de les relacions amb nike a Brasil).
Una altra dada a recalcar, seríen els fixatges de Hleb, Cáceres, Ibra i Chigri, els quatre són apostes directes de Pep Guardiola.
Zubizarreta sona com a possible substitut a la dirección esportiva del club, pot ser que necessitem un canvi institucional per depurar les il.lusions, diuen que en Zubi és íntim de’n Pep, això em tranquilitza, també diuen que els bons porters, són els que millor controlen un partit de futbol, esperem per bé de tots que així sigui.
FORÇA BARÇA I GRÀCIES PER TOT TXIQUI.
diumenge, 6 de juny del 2010
Morir o matar
La competencia mueve el mundo. Estas son las bases sentadas por la biblia emprendedora del siglo XXI. MENTIRA. El egoísmo es quien mueve el mundo, no debemos confundirnos, competencia es progreso, es evolución, es mejora. La competencia que transista nuestras ciudades carece por completo de bienhacer, incluso de rentabilidad y productividad. Morir o matar, that is the question.
Anarquía es solidaridad, mencionó algún anarquista. Entenderemos el concepto anárquico como algo utópico e ilusorio, como forma de estado inconcebible, no entraré en connotaciones, tal vez tengais razón, hablaríamos de ausencia de leyes y esto comportaría continuos motines, imperaría la ley del más fuerte. Quedémonos con los valores: solidaridad. Aquí es cuando entra en juego el egoísmo. Estamos en una situación de competencia perfecta, pero el capitalismo necesita más, no es suficiente con estabilizar los principales valores vitales: Vida, familía o bienestar, en su conjunto suena a felicidad.
Una empresa mueve ficha, en lugar de colaborar entre ellas, ayudarse, progresar en su pluralidad y juntos crecer económica y corporativamente, una decide desmarcarse, el egoísmo necesita más, no se conforma con la felicidad, busca su imperio personal, colonizar sus alrrededores y coronarse césar (totalitarismo capitalista). Otros caen por el camino, podría haber sido él, ha sido una batalla dificil, pero tenía más poder (dinero) que sus ''rivales'' (compañeros de profesión).
Anarquía es solidaridad, mencionó algún anarquista. Entenderemos el concepto anárquico como algo utópico e ilusorio, como forma de estado inconcebible, no entraré en connotaciones, tal vez tengais razón, hablaríamos de ausencia de leyes y esto comportaría continuos motines, imperaría la ley del más fuerte. Quedémonos con los valores: solidaridad. Aquí es cuando entra en juego el egoísmo. Estamos en una situación de competencia perfecta, pero el capitalismo necesita más, no es suficiente con estabilizar los principales valores vitales: Vida, familía o bienestar, en su conjunto suena a felicidad.
Una empresa mueve ficha, en lugar de colaborar entre ellas, ayudarse, progresar en su pluralidad y juntos crecer económica y corporativamente, una decide desmarcarse, el egoísmo necesita más, no se conforma con la felicidad, busca su imperio personal, colonizar sus alrrededores y coronarse césar (totalitarismo capitalista). Otros caen por el camino, podría haber sido él, ha sido una batalla dificil, pero tenía más poder (dinero) que sus ''rivales'' (compañeros de profesión).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
