dissabte, 27 d’abril del 2013
Epopeya oxoniense
18 de Junio de 2011, empieza la aventura:
18:00 pm. Llegamos a Stansted cual oriundos anglosajones, frenetizados e impetuosos, mi inseparable compañero de fatigas y aquí un servidor, nos saltamos todas las colas del aeropuerto para terminar equivocándonos de mostrador y malgastar el tiempo que habíamos conquistado préviamente. El primer ridículo de las siguientes tres jodidas semanas había llegado demasiado pronto. Afortunadamente, nuestra absurda pérdida de tiempo quedaría recompensada al conocer a un tipo cojonudo, el típico inglés con el típico humor inglés. Bien, pues el tipo en cuestión nos deleita con una pequeña y brillante dosis de humor irónico inglés. Reproduzco la conversación:
Tipo inglés: - Hi guys! Spanish identity can go with the other queue.
Nosotros: - Oh ok! But one woman said us that we could go here.
Tipo inglés (con rostro absolutamente serio, pausado y sin una maldita mueca en su boca): - Don't listen to the woman.
Nos costó un par de segundos pillar la ironía, lo reconozco, pero a la media hora de hacerlo, nos estuvimos descojonando media hora más.
Entramos en suelo británico...inglés...londinense para ser exactos y preguntamos en la primera oficina de información con la que tropezamos. Un tipo con cara de haberse comido más pollas que una puta, nos vende dos tickets de bus con destino a Victoria Station. Subimos y nos comemos las...galletas que habíamos traído de Mallorca, mal pensados.
Pisamos suelo capitalino con más hambre que un gato, pero antes de buscar algo para jalar, debíamos encontrar una jodida cama para pasar esa noche. Después de recorrernos el puto Soho entero y entrar en varios hostales, a eso de las doce pasadas, encontramos a un recepcionista cojonudo, quien nos ayuda a buscar un hostal en el que al menos podamos guardar el equipaje.
Pasamos la noche en Camden Town, una noche para recordar. Conocemos a un tipo madrileño que pasa de ingenuo a consumidor empedernido de drogas en cuestión de 2 minutos. Durante el primer minuto de nuestra conversación resultaba ser el tipo más inofensivo con el que había topado en mi vida. Durante el segundo minuto, le faltó saliva para explicarnos, detalladamente, la cantidad de narcóticos que se había metido y sus consiguientes efectos. Vamos, un fenómeno en toda regla. Su nombre estaría en nuestras bocas durante el resto del periplo.
De camino hacia la disco que nos había recomendado el disimulado toxicómano, le preguntamos a un chaval si nos dirigíamos en la correcta dirección. El chaval, muy noblote, nos dice que le sigamos, ya que vamos a caminos similares. Minutos más tarde, se gira y con impertérrita mirada, nos señala un pub, previas palabras:
Chaval aparentemente noblote: - Guys! It's coco! (señalando un bar de mala muerte, que daba más miedo que la taberna de Jack 'el tuerto'.)
Nosotros: - ... (nos miramos con careto de 'el disimulado toxicómano' nos ha vendido la moto del siglo)
Segundos después, el cabrón del chaval empieza a descojonarse y nosotros (con segundos de retraso) también. Tercer fenómeno al que conocemos y primera conclusión: me encanta el humor inglés, muy catalan style.
El resto de la noche se presentaba, básicamente, bajo los efectos del alcohol, ese gran amigo. La primera introducción de ello en nuestro cuerpo llegaría de la mano de la cerveza, mejor amiga entre amigos. A lo Contador, con amabilidad y corrupción, un árabe nos vende a escondidas, por aquello de la hora, dos hermosas yonquilatas. Al principio se muestra un tipo reacio, hasta que se da cuenta que hará caja con nosotros.
Nos las mamamos en un portal, las cervezas, cual transeúntes australianos y consiguiéntemente nos vamos directos a lo bueno, la farra pura y dura (qué no farla).
Prévia búsqueda del garito apropiado para nuestros tímpanos, a mi compañero de batallas le entra la hambruna y por unas tres libras, se mete una pizza entre pecho y espalda a la salud de unos simpaticones pakistaníes (...).
El cielo se exhibe lluvioso, se exhibe londinense.
Mientras el tipejo que me acompaña se termina la mierda redonda y capitalista, vislumbro un graffiti muy peculiar y familiar: Dohot yaw, declaraba el mismo.
Después de soslayar la zona, entramos en un tal 'Underworld'. Sonidos celestiales y jamelgas violables cohabitaban en la atmósfera british nocturna. Recuerdo muy bien como el 'Candy' de los Raveonettes aderezaba el antro de un clima maravilloso, pero antes de percibir y disfrutar todo esto, hacía media hora que habíamos pedido dos pintacas como nuestras cabezas.
La noche transcurre al mismo paso que la neurona de un veinteañero. Al principio tímida, a continuación ambiciosa y finalmente como una cuba. Stella Artois y Beck's son los nombres de las dos chicas que conocimos esa noche. Eran rubias y algo frescas. La primera era belga y la segunda alemana. Al final las llevamos donde queríamos y por la mañana terminamos por miccionarlas.
05:00 am. Como un clavo en la parada del bus. Próximo destino Oxford City. El trayecto resulta menos duro de lo que augurábamos.
06:30 am. Welcome to Oxford. Nos bajamos en la parada más concurrida que vemos. En la calle no pasa ni el viento.
Entramos en una oficina informativa situada en la central de autobuses donde un tipo entre simpático, peculiar y deficiente mental nos atiende de un modo extremadamente afable al igual que equívoco. Le lanzamos la pregunta:
Cualquiera de nosotros: -Excuse me Sir. Do you know where King's College is?
Tipo especial: - King's College? Do you mean Queen's College?
Nosotros pegando un vistazo a nuestros papeles: - No Sir, King's College.
Tipo: - It's not King's, it's Queens!
Nosotros enseñándole nuestros papeles: ...mmm...
Tipo: - Oh, so it's King's.
La ayuda de este crack es directamente proporcional al haberle preguntado a una baldosa de la plaza.
Vemos una parada de taxis y preguntamos. El taxista estaba apoyado en la puerta como sino hubiera un mañana.
Resulta que estábamos a 10 minutos andando y el taxista da 4 vueltas a Oxford antes de llevarnos a la residencia.
07:30 am. La residencia parece Silent Hill. Depués de dar una vuelta de reconocimiento y no encontrar ni al lechero, vemos un n° de tlf pegado a una ventanilla. LLamámos y nos dicen que en breves llegará un chico para recibirnos. El "breves" resultó ser el eufemismo de "esperad sentados donde podáis que a las 7 no se levanta ni dios a recibiros".
A lo lejos vislumbramos a alguien. Un chaval en apariencia jóven. El jovenzuelo se llama Tim, un armario del norte de Nottingham cuya procedencia materna es galaico-escocesa. Tim trascendería en un gran tipo a lo largo de nuestra estancia allí.
Pues así ocurrió y así os lo he contado. En honor a ellos, citaré alguno de los nombres que nos acompañaron a lo largo de nuestra andadura en tierras oxonienses:
- Jaime alias "Jimmy" o "Tundi"
- Maciej alias "Polish"
- M° Laura
- Arianna
- Mar
- Magí
- Nadine
- Balient
- Gery alias "la búlgara"
- Mágina
- Enrico alias "Dustin Hoffman"
divendres, 4 de maig del 2012
La tortura no és cultura
Si l'art és la recerca i trobament de la bellesa a través de... el so (música), el moviment i ritme (dansa), el color i la imatge (pintura), la forma i el relleu (escultura), la paraula escrita o oral (literatura), la materia i forma (arquitectura) i el moviment i la imatge (cine), on posam la tauromàquia: el sofriment i la mort d'un animal? Al vuité art?
Tal i com es va poder veure escrit a la plaça de toros d'Inca, "soy taurino y español", es demostra que els mateixos "taurinos" són els que relacionen la defensa de les "corridas" amb l'espanyolitat. Per tant, com a mi em fa fàstic el mon de la tauromaquia, -com afirmen els que escriuen "soy taurino y espanol"- de la mateixa manera tampoc em puc sentir espanyol, ja que contradiuria aquesta concienciada ecuació.
En fi, anacronisme i aberració democràtica sols possible deguda a la intransigència ultranacionalista que encara es respira a Espanya.
divendres, 3 de febrer del 2012
1229, neix sa terra que porto al cor.
Doncs si, ens trobam al 1229. Arriben els catalans a Mallorca, massacren els moros i repoblen s'illa amb sa gent del seu poble. No s'integren en cap altra cultura simplement, perquè han exterminat s'anterior.
Aleshores, els fills dels primers catalans són catalans, els fills d'aquests fills de catalans, segueixen essent catalans i així generació rere generació fins avui. Si va ser trist que desaparegués la cultura àrab de Mallorca a mans nostres, ara seria ben trist que la nació catalana desaparegués engolida per l'espanyola. Ja no ressucitarem sa Mallorca precatalana, però sí que ens toca lluitar per la supervivència d'aquesta Mallorca nostra, que ens ha arribat viva a través de vuit segles d'història, superant tres segles d'ocupació espanyola, amb quatre dècades de dictadura militar.
Si Catalunya qualque dia serà independent de s'Estat espanyol no ho sé, emperò, pel que és tracta de Mallorca, sa cosa està molt fotuda, aquí hi ha una inmensa majoria de forasters i quan dic forasters, fins hi tot parl de gent que viu a Mallorca amb moltes generacions a l'esquena. Aconseguir que el 90% de sa població canviï la seva posoció envers la possibilitat de que Mallorca es sumés un projecte independentista català és a dia d'avui una feina utòpica.
Pot ser aquesta terra ja estigui perduda, quasi tant com es País Valencià i pot ser sigui perquè es mallorquins som molt conformistes o perquè mentres visquem bé, res més ens importa, però una cosa hi ha ben certa: ningú ens farà callar!
Per segons qui, la conquesta del Regne de Granada als moros va ésser un fet gloriós, però la conquesta del Regne de Mallorca, també als moros, un genocidi. Els catalans no ens vanagloriam de cap extermini passat, però com a poble plural e integrador en que hem esdevingut, aprendrem dels errors d'altres temps, per fer de la nostra lluita un fet exemplar.
No ens fa falta inventar cap fórmula per tal d'enganar a ningú amb s'excusa de fer créixer l'independentisme, no tenim por a dir sa veritat a tothom, al contrari, n'estam orgullosos de ser catalans i de dir-ho, així com no hem tingut por de dir que xerram sa llengua catalana i al final sa veritat s'ha imposat.
Aleshores, els fills dels primers catalans són catalans, els fills d'aquests fills de catalans, segueixen essent catalans i així generació rere generació fins avui. Si va ser trist que desaparegués la cultura àrab de Mallorca a mans nostres, ara seria ben trist que la nació catalana desaparegués engolida per l'espanyola. Ja no ressucitarem sa Mallorca precatalana, però sí que ens toca lluitar per la supervivència d'aquesta Mallorca nostra, que ens ha arribat viva a través de vuit segles d'història, superant tres segles d'ocupació espanyola, amb quatre dècades de dictadura militar.
Si Catalunya qualque dia serà independent de s'Estat espanyol no ho sé, emperò, pel que és tracta de Mallorca, sa cosa està molt fotuda, aquí hi ha una inmensa majoria de forasters i quan dic forasters, fins hi tot parl de gent que viu a Mallorca amb moltes generacions a l'esquena. Aconseguir que el 90% de sa població canviï la seva posoció envers la possibilitat de que Mallorca es sumés un projecte independentista català és a dia d'avui una feina utòpica.
Pot ser aquesta terra ja estigui perduda, quasi tant com es País Valencià i pot ser sigui perquè es mallorquins som molt conformistes o perquè mentres visquem bé, res més ens importa, però una cosa hi ha ben certa: ningú ens farà callar!
Per segons qui, la conquesta del Regne de Granada als moros va ésser un fet gloriós, però la conquesta del Regne de Mallorca, també als moros, un genocidi. Els catalans no ens vanagloriam de cap extermini passat, però com a poble plural e integrador en que hem esdevingut, aprendrem dels errors d'altres temps, per fer de la nostra lluita un fet exemplar.
No ens fa falta inventar cap fórmula per tal d'enganar a ningú amb s'excusa de fer créixer l'independentisme, no tenim por a dir sa veritat a tothom, al contrari, n'estam orgullosos de ser catalans i de dir-ho, així com no hem tingut por de dir que xerram sa llengua catalana i al final sa veritat s'ha imposat.
divendres, 10 de juny del 2011
El mite de la caverna laportià
Susdit mite conta l'existència d'uns homes captius a l'interior d'una fosca caverna, des de l'elevació al poder de Primo de Rivera.
Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant, sense poder tenir una visió perifèrica de la realitat en que viuen.
Passat molt temps, un d'ells descobreix que és capaç de deslligar-se les cadenes i poder sortir a veure la llum i la llibertat.
Al tornar, aquest individu sobirà intenta explicar allò que ha vist als altres encadenats situats cara a la paret, però aquests l'acaben matant per pertorbar l'ordre abans establert.
Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant, sense poder tenir una visió perifèrica de la realitat en que viuen.
Passat molt temps, un d'ells descobreix que és capaç de deslligar-se les cadenes i poder sortir a veure la llum i la llibertat.
Al tornar, aquest individu sobirà intenta explicar allò que ha vist als altres encadenats situats cara a la paret, però aquests l'acaben matant per pertorbar l'ordre abans establert.
dissabte, 21 de maig del 2011
Malauradament
Tornam-hi, torna-hi, es microcicle ha obert sa veda, ara sí, es temple sagrat està en marxa un estiu més i ja en van un parellot.
00:00, després de fer ses respectives de rigor a ca en Matias (Uncle Tom i Tío Tom pels més tradicionals) entenem per ''respectives de rigor'' es dos litres típics de cervesa d'abans de començar es vespre, idò entram al temple sagrat. Primer de tot, contemplam es temari, ens miram i amb un complaent moviment de cap, afirmam que podrà ser un altre vespre memorable. Després d'aquest moment de 'no empecemos a chuparnos las pollas todavía' anam a saludar en Matt, amb sa mateixa cara impassible de cada any ens diu: - Hei Mallorca! Nice to see you again! (quant anyorava aquestes paraules) i just després li demàn All these things that I've done, per variar, som un nostàlgic i els clàssics d'es Mulligan's s'han de respectar.
Minuts després de fartar-me a veure british femelles de ses que fan recordar a un es perque de sa grandiositat de Magalluf i en conseqüència sa inmensa merda de Passeig maritim de Palma que tenim, aixec sa mirada i veig que han redecorat es local o millor dit, han destrossat es local. On són es mitics posters d'en Zappa, d'en Tony Montana o d'en Vicious que donaven vida al local? Sa fantàstica indecència que li donava ànima ha mort.
Afortunadament es sa única imperfecció que observ, es reste continua sent sa mateixa brillant merda de sempre i mentre ho pens, sona Teddy Picker, sa pista rebenta, tan bestial com sempre, putes 'niñatos' (Arctic Monkeys), que grans.
Decidim anar a fer sa habitual volta de reconeixement per 'Punta Ballena'. Soc feliç, res ha canviat, veig els mateixos subnormals de sempre disfressats, cantant es Football's coming home a tota hòstia i amb un pedal d'es que fan escola. Una 'relacions', per anomenar-la de qualque forma (una pava amb més mames defora d'es vestit que dedins, normalment te un altre nom: 'sorra') ens enganxa per entrar al Red Lion. Dos whiskies per quatre euros, insultant, tan insultant que directament li dic que en posi quatre (que s'ho mirin es d'es Maritim si volen tenir plens es locals).
Coneixem un grup de finlandeses. Una més per sa meva llista de conquestes multi-ètniques, quelcom possitiu ha de tenir sa solteria pensa un, mentre li deman on està allotjada. Llàstima que sa situació no acabi prosperant, ella vol apuntar es meu mòbil, pero se que demà no me cridarà i li moll, en pla Hank Moody: You have got that I have a big erection at this moment. Sa tia flipa, es descollona i mira a ses seves amiguetes com dient: -Aquest jove és un pervertit, però li vull menjar tota sa polla. Tot acaba amb res, amb una enrrabanada de mil dimonis i amb un contacte més a sa llista de contactes telefònics que mai utilitzaré.
Tornam a pujar cap al Mulligan's, sa banda està tocant en directe es Same Jeans i demanam una altra 'paint'. Duim dues merdes com dos pianos, però que feim allà drets sense un beure a sa mà. Millor caure en coma etilític que fer es ridícul.
Sa sopa que duim comença a ser potent, al·lots. Sortim d'allà així com podem i sense dirigir cap paraula, tal qual zombies, ses cames ens condueixen cap a s'hindú de Trossos De Pizza a un €uro. Ho pos en majúscules, ja que per noltros és el nom oficial. Són horroroses, cert, és pasta eixuta amb una gota de salsa de 'domàtiga' de pot, però sa realitat és que a les 6 d'es dematí, allò és el més bo que s'ha menjat un en sa seva puta vida, entra com si fos es pa de cristo.
Es vespre ha acabat, però sa ment d'un mamat no ho vol acceptar i encara intenta mollar sa canya als darrers residus de sa zona, tant és un camaiot de cent cinquanta quilos, com una vella amb ses mames pes genolls, sa qüestió és ficar sa perdiu en remull.
Camí cap és cotxe, pensant, amb aquests sis trossos de pizza alomillor ja no donaré positiu, no, els hindús possen ingredients especials per contrarrestar es tres llitres d'alcohol que t'has fotut, puta animal.
Malauradament, es millor lloc per sortir de marxa de tota Mallorca, només obri tres mesos a l'any.
divendres, 15 d’abril del 2011
Indemnitzacions justes i per avall
19:00 pm d'un bon 13 d'Abril.
Duc tot és dia per sa biblioteca, cagant-me amb sa puta mare d'es qui va inventar sa comptabilitat, quan de sobte començ a sentir de fons una coneguda melodia amb unes entranyables veus que cridaven: ''és teus cabeeells són serpentiiiiines!!'' . I si, efectivament, no anau gens desencaminats, sonava un puta bolero mallorquí darrera sa pared just on estodiava jo. Definitivament al Casal de Barri d'es Coll començava sa classe de ball de bot de cada dimecres. Ho haveu vist això!? Ho haveu vist!? Aferrada a sa biblioteca!
Amb es collons ben plens, però contagiat de sa festassa amb na Mª del Mar Bonet, tot s'ha de dir, m'entren ses ganes de marxa i decidesc collir sa bici i fotre un passeig cap a s'Arenal, a veure quatre rosses (no a beure).
De camí cap allà, acabat es Carnatge, em començ a fixar amb es detoriorament d'es paisatge urbà, tota aquella zona ha enveït molt. Amb això record ses paraules d'es Sr Font, quan aquest estiu es va aferrar al populisme barat per guanyar un parell de vots i dificultar sa necessària reconversió de sa plata de Palma. És frustrant la falta de visió dels nostres politics, però encara ho és més l'oportunisme pepero, sense cap tipus de rigor.
Ca'n Pastilla perdrà una oportunitat històrica de reordenar el seu espai i recuperar tot s'entorn urbà amb una mica de criteri. Clar que s'han de fer sacrificis, però sense cap sacrifici res canviarà.
Totes ses ciutats es planifiquen i es transformen per ser més confortables pels seus usuaris. És completament impossible redisenyar i solucionar els seus problemes urbans sense tocar res. Sense esbucaments no existeix rehabilitació.
Hi ha edificis que fa més de 20 anys que estàn abandonats, no són rentables amb més d'un 70%, tot allò s'ha de tomar, quedaria un espai fabulós. A día d'avui, aquell redol fa plorera. Mantenir-los no té cap sentit. Indemnitzacions justes i per avall. Els veinats afectats tenen tot el meu suport per defensar que tenguin unes compensacions més que adecuades, ara bé, no el tenen per que tot continui igual.
És ben trist això d'es politics mallorquins, que tan pocs estiguin fent tan de mal a sa majoria. Estàn venent que tot allò es una zona turística de primer nivell, com si fossin prodigis arquitectònics, quan sa realitat és que hi ha un parell de finques ben lletges a primera línea, hotels de l'any catapúm.
Globalment, aquells carrers són una porquería. S'inmensa majoría dels propietaris d'aquestes vivendes sortiria guanyant de molt amb es canvi. El que passa, és que una minoria aprofita sa por de tots i utilitzant es recurs de sa nostalgia (molt de moda avui dia) defensen els seus interesos privats. Això no és criticable, el que ho és, repeteixo, és sa falta de rigor i criteri de tots els nostres representants politics.
Entenc que no faci gràcia que t'esbuquin ca teva i per això ses compensacions han de ser més que suficients, però tots tenim ulls a sa cara i hem de saber veure que tota aquesta zona fa anys que necessita mà de metge, si realment volem que Mallorca sigui un destí turístic de qualitat o s'enfonsi a sa merda que és ara.
Duc tot és dia per sa biblioteca, cagant-me amb sa puta mare d'es qui va inventar sa comptabilitat, quan de sobte començ a sentir de fons una coneguda melodia amb unes entranyables veus que cridaven: ''és teus cabeeells són serpentiiiiines!!'' . I si, efectivament, no anau gens desencaminats, sonava un puta bolero mallorquí darrera sa pared just on estodiava jo. Definitivament al Casal de Barri d'es Coll començava sa classe de ball de bot de cada dimecres. Ho haveu vist això!? Ho haveu vist!? Aferrada a sa biblioteca!
Amb es collons ben plens, però contagiat de sa festassa amb na Mª del Mar Bonet, tot s'ha de dir, m'entren ses ganes de marxa i decidesc collir sa bici i fotre un passeig cap a s'Arenal, a veure quatre rosses (no a beure).
De camí cap allà, acabat es Carnatge, em començ a fixar amb es detoriorament d'es paisatge urbà, tota aquella zona ha enveït molt. Amb això record ses paraules d'es Sr Font, quan aquest estiu es va aferrar al populisme barat per guanyar un parell de vots i dificultar sa necessària reconversió de sa plata de Palma. És frustrant la falta de visió dels nostres politics, però encara ho és més l'oportunisme pepero, sense cap tipus de rigor.
Ca'n Pastilla perdrà una oportunitat històrica de reordenar el seu espai i recuperar tot s'entorn urbà amb una mica de criteri. Clar que s'han de fer sacrificis, però sense cap sacrifici res canviarà.
Totes ses ciutats es planifiquen i es transformen per ser més confortables pels seus usuaris. És completament impossible redisenyar i solucionar els seus problemes urbans sense tocar res. Sense esbucaments no existeix rehabilitació.
Hi ha edificis que fa més de 20 anys que estàn abandonats, no són rentables amb més d'un 70%, tot allò s'ha de tomar, quedaria un espai fabulós. A día d'avui, aquell redol fa plorera. Mantenir-los no té cap sentit. Indemnitzacions justes i per avall. Els veinats afectats tenen tot el meu suport per defensar que tenguin unes compensacions més que adecuades, ara bé, no el tenen per que tot continui igual.
És ben trist això d'es politics mallorquins, que tan pocs estiguin fent tan de mal a sa majoria. Estàn venent que tot allò es una zona turística de primer nivell, com si fossin prodigis arquitectònics, quan sa realitat és que hi ha un parell de finques ben lletges a primera línea, hotels de l'any catapúm.
Globalment, aquells carrers són una porquería. S'inmensa majoría dels propietaris d'aquestes vivendes sortiria guanyant de molt amb es canvi. El que passa, és que una minoria aprofita sa por de tots i utilitzant es recurs de sa nostalgia (molt de moda avui dia) defensen els seus interesos privats. Això no és criticable, el que ho és, repeteixo, és sa falta de rigor i criteri de tots els nostres representants politics.
Entenc que no faci gràcia que t'esbuquin ca teva i per això ses compensacions han de ser més que suficients, però tots tenim ulls a sa cara i hem de saber veure que tota aquesta zona fa anys que necessita mà de metge, si realment volem que Mallorca sigui un destí turístic de qualitat o s'enfonsi a sa merda que és ara.
dilluns, 7 de febrer del 2011
La inmortalitat
No podia passar més temps sense dedicar diverses línies a un dels meus artistes fetitxes i quin millor moment que en acabar la seva obra al complet. La seva faceta artística es centrà bàsicament en el cel·luloide, tot i que de ben segur podria haver fet allò que relacionat amb l'art hagués estimat. Posseidor d'un existencialisme digne de Jaspers, fou capaç de manejar qualsevol tema vital i humà amb la més pura perfecció. Cadascun dels seus personatges representen les seves idees i pensaments, ademés de ser icones al seu món. Un a un, ens les ha anat presentant i representant per mostrar i demostrar que no en tenien ni idea del terrible que pot arribar a ser la vida, fins que es senten desestabiltzats e insegurs de si mateixos i d'aquells que els envolten, tot amb la grandiositat de la moral humana.
Pot ser això sigui el més formidable de la seva obra: la dicotomia de la espècie humana.
El primer d'ells que vaig videar i mai millor dit, l'Alex Delarge, el major antiheroi de la història del seté art, es un jove burlador que acaba a la presó i que és sotmés a un tratament que l'impideix biològicament, recorrer a la violència, probant d'aquesta manera les inmenses carències d'un sistema penitenciari on tota la seva utilitat es redueix al simple càstig, deixant de banda la falaç reinserció, a més de revelar la descomunal magnitud de la voluntat de l'ésser humà, on queda de manifest que no es pot obligar a una persona per actuar amb bondat, amb la pretenció de manipular la seva ment, ja que d'aquesta manera obeiria a una visió ''mecànica'' de la realitat, on es trencaria el dret humà per antonomàsia, la llibertat d'elecció. Recordem el satíric somriure de l'Alex, al darrer minut de l'obra, quan expresa: - Sense cap dubte, m'havia curat. La sublimessa d'aquesta ironía traspua genialitat per totes les voreres, els principis d'autenticitat de l'Àlex no havien desaparegut mai.
La següent celebritat fou un prestigiós escriptor que acaba tornant-se dement a les mans de la imbatible solitud. Una demència que el condueix, paradòxicament, a desfer-se d'allò que més ha estimat sempre, la familia. Les divergents qüestions subjacents de la locura del Jack Torrance, sempre m'han resultat extraordinàries. Realment el director deixa obertes les portes a una possible skizofrenia, obviant la sobrenaturalitat de l'Hotel Overlook.
Més endavant conegué, probablement la seva òpera exponent, on ens presenta a l'home vençut per la seva pròpia creació. Rodada el 1968 amb una visió futurista pròpia del mateix Apollinaire, augurà el 2001 quan el Dr. David Bowman pateix la rebel·lió de la computadora HAL 9000, causant de la mort de la resta de tripulants de la nau espacial on volaven. Aquest film ens va obsequiar amb una de les imatges més impactant que present pot recordar: amb les meravelloses notes de Richard Strauss de fons, apareix el símbol del sol com a missatge metafòric de la vida i la veritat. Ens troban quatre millons d'anys abans de la civilització per mostrar la teoría de l'eslabon perdut. Un grup de primats s'enfrenta a un altre i de sobte apareix la figura d'un monolit que lentament s'alinea amb la llum solar, representació de la sabiduria. Instants després es comencen a produir canvis en la conducta dels simis, cert grau de conciencia dels recursos. En aquesta escena neix l'era de l'home, el simi utilitza un os com a eina per potenciar la seva supervivencia (...)
Ens va mostrar l'humor, un tema sempre dificil i ho va fer amb la genialitat que el caracteritza. Una paròdia de la Guerra Freda, que mostra l'infinitament estúpids que poden ser els dirigents polítics i militars, capaços de posar en joc la vida de milions de persones per un simple malentès. Aquí apareix el Dr. Strangelove, fantàsticament interpretat per Peter Sellers, on encarna a un líder corromput pel poder.
També ens delectar amb una dosi d'anti-bel·licisme amb doble ració, ja que per si era poc amb ''Paths of glory'', va crear una nova joia on també ens parla d'anti-militarisme. El film en quëstió es fracciona en les dues racions abans esmentades. La primera i extraordinària, reconstruiex la formació d'un soldat a una academia on la aquiescència de l'individu es total. La segona, més convencional però igual de catastròfica, te lloc a les selves del Vietnam. El director torna a suggerir una altra visió inhumana i assoladora sobre la conducta del ser, per expresar una crítica feroç sobre l'alienació de l'home com a soldat i la bestiesa de les guerres.
I per acabar amb la diversitat temàtica de la seva obra, m'agradaria destacar el personatge de la Dolores Haze, una adolescent de 14 anys que manté una intensa relació amb un escriptor de quaranta. La película, com tantes altres, va causar gran controversia, com el llibre al seu temps, perque donava indicis a un possible cas de pedofilia.
La magnificència del seu producte es veu a la seva temàtica: ciència-ficció, terror, comèdia, drama, aventures, film noir, anti-bel·licisme o cinema de cult, sempre amb la total maestria, cap flim es notablement inferior a l'anterior ni viceversa, sempre medit amb el barómetre de l'equanimitat.
És possible que a un futur també sigui recordat com el que va ser: un gran director, però les imborrables empremtes que ha deixat: cada escena, cada diàleg, cada mínim detall perfectament calculat, és el que realment importa, la seva filmografia al complet, cada lliçó magistral sobre les ambivalències del ser humà. Perqué ell va ser el seu cinema i mentre existeixin cintes a les prestatgeries de les nostres cases, facin emisions a la televisió i sobretot, perduri a les ments dels que l'hem gaudit, Stanley Kubrick sirà inmortal.
Pot ser això sigui el més formidable de la seva obra: la dicotomia de la espècie humana.
El primer d'ells que vaig videar i mai millor dit, l'Alex Delarge, el major antiheroi de la història del seté art, es un jove burlador que acaba a la presó i que és sotmés a un tratament que l'impideix biològicament, recorrer a la violència, probant d'aquesta manera les inmenses carències d'un sistema penitenciari on tota la seva utilitat es redueix al simple càstig, deixant de banda la falaç reinserció, a més de revelar la descomunal magnitud de la voluntat de l'ésser humà, on queda de manifest que no es pot obligar a una persona per actuar amb bondat, amb la pretenció de manipular la seva ment, ja que d'aquesta manera obeiria a una visió ''mecànica'' de la realitat, on es trencaria el dret humà per antonomàsia, la llibertat d'elecció. Recordem el satíric somriure de l'Alex, al darrer minut de l'obra, quan expresa: - Sense cap dubte, m'havia curat. La sublimessa d'aquesta ironía traspua genialitat per totes les voreres, els principis d'autenticitat de l'Àlex no havien desaparegut mai.
La següent celebritat fou un prestigiós escriptor que acaba tornant-se dement a les mans de la imbatible solitud. Una demència que el condueix, paradòxicament, a desfer-se d'allò que més ha estimat sempre, la familia. Les divergents qüestions subjacents de la locura del Jack Torrance, sempre m'han resultat extraordinàries. Realment el director deixa obertes les portes a una possible skizofrenia, obviant la sobrenaturalitat de l'Hotel Overlook.
Més endavant conegué, probablement la seva òpera exponent, on ens presenta a l'home vençut per la seva pròpia creació. Rodada el 1968 amb una visió futurista pròpia del mateix Apollinaire, augurà el 2001 quan el Dr. David Bowman pateix la rebel·lió de la computadora HAL 9000, causant de la mort de la resta de tripulants de la nau espacial on volaven. Aquest film ens va obsequiar amb una de les imatges més impactant que present pot recordar: amb les meravelloses notes de Richard Strauss de fons, apareix el símbol del sol com a missatge metafòric de la vida i la veritat. Ens troban quatre millons d'anys abans de la civilització per mostrar la teoría de l'eslabon perdut. Un grup de primats s'enfrenta a un altre i de sobte apareix la figura d'un monolit que lentament s'alinea amb la llum solar, representació de la sabiduria. Instants després es comencen a produir canvis en la conducta dels simis, cert grau de conciencia dels recursos. En aquesta escena neix l'era de l'home, el simi utilitza un os com a eina per potenciar la seva supervivencia (...)
Ens va mostrar l'humor, un tema sempre dificil i ho va fer amb la genialitat que el caracteritza. Una paròdia de la Guerra Freda, que mostra l'infinitament estúpids que poden ser els dirigents polítics i militars, capaços de posar en joc la vida de milions de persones per un simple malentès. Aquí apareix el Dr. Strangelove, fantàsticament interpretat per Peter Sellers, on encarna a un líder corromput pel poder.
També ens delectar amb una dosi d'anti-bel·licisme amb doble ració, ja que per si era poc amb ''Paths of glory'', va crear una nova joia on també ens parla d'anti-militarisme. El film en quëstió es fracciona en les dues racions abans esmentades. La primera i extraordinària, reconstruiex la formació d'un soldat a una academia on la aquiescència de l'individu es total. La segona, més convencional però igual de catastròfica, te lloc a les selves del Vietnam. El director torna a suggerir una altra visió inhumana i assoladora sobre la conducta del ser, per expresar una crítica feroç sobre l'alienació de l'home com a soldat i la bestiesa de les guerres.
I per acabar amb la diversitat temàtica de la seva obra, m'agradaria destacar el personatge de la Dolores Haze, una adolescent de 14 anys que manté una intensa relació amb un escriptor de quaranta. La película, com tantes altres, va causar gran controversia, com el llibre al seu temps, perque donava indicis a un possible cas de pedofilia.
La magnificència del seu producte es veu a la seva temàtica: ciència-ficció, terror, comèdia, drama, aventures, film noir, anti-bel·licisme o cinema de cult, sempre amb la total maestria, cap flim es notablement inferior a l'anterior ni viceversa, sempre medit amb el barómetre de l'equanimitat.
És possible que a un futur també sigui recordat com el que va ser: un gran director, però les imborrables empremtes que ha deixat: cada escena, cada diàleg, cada mínim detall perfectament calculat, és el que realment importa, la seva filmografia al complet, cada lliçó magistral sobre les ambivalències del ser humà. Perqué ell va ser el seu cinema i mentre existeixin cintes a les prestatgeries de les nostres cases, facin emisions a la televisió i sobretot, perduri a les ments dels que l'hem gaudit, Stanley Kubrick sirà inmortal.
dissabte, 13 de novembre del 2010
No som humans si no som lliures.
Fa mig segle a Mallorca no parlava castellà ningú. De fet els primers immigrants es varen acabar integrant lingüísiticament perquè no els quedava més remei. Amb el temps, (escolarització monolingüe, rentat de cervell feixista, repressió política salvatge, mitjans de comunicació de masses únicament en castellà...) la situació canvià i el mallorquí deixà de ser necessari. Fins i tot hi va haver illencs venuts i pseudopijos que varen decidir de parlar castellà als fills.
A més, no es pot posar el castella i el català al mateix nivell, perque el català es una llengua que ha sofrit 300 anys de represió i el castella no. Aquest es un detall que els espanyolitos no dieun mai.
A Espanya, qualsevol campanya té èxit si se li pot afegir el toc anticatalà. És evident que els espanyols no són catalans i que nosaltres no som espanyols. Es obvi que catalans ho som tots els països que així se'n diuen, tan obvi com que hi ha catalans de Catalunya (lleidatans, gironins, castellonecs o barcelonins) de les Illes Balears, de València, d'Andorra i si m'apures de l'Alguer. Però a Espanya, a Castella molt especialment, això li ha produït des de sempre diarrea crònica.
La normalització pretén, com indica el terme, tornar a una llengua a la normalitat, és a dir, a l'estatus que tenia abans de la repressió. Els immigrants són qui s'han d'integrar, només faltaria que els mallorquins haguéssim de renunciar a ser qui som perquè els forasters actuen com a colonialistes.
Ja ho va dir Miquel dels Sants Oliver cap a finals del segle XIX: "Mallorca, terra de venuts i de venals".
Avui día, el català està desterrat de gairebé tots els àmbits de la vida pública: no podem gaudir del cinema en la nostra llengua materna, ni comprar juguetes als nostres cossins, ni anar a un gimàns on es facin classes en mallorquí, ni anar al restaurant i saber que puc trobar la carta en la meva llengua (però sí en tres o quatre llengües estrangeres), ni ser atés en mallorquí a tots els comerços, ni quan vaig al metge, ni trobar la mateixa oferta de llibres, etc, etc. En quant a l'administració, no per tot es privilegia el català sinó que en alguns fins i tot està discriminat (Policia Nacional, Justícia, Hisenda, etc). El castellà no està en posició d'igulatat sinó de superioritat quan aquí és una llengua forastera.A més, no es pot posar el castella i el català al mateix nivell, perque el català es una llengua que ha sofrit 300 anys de represió i el castella no. Aquest es un detall que els espanyolitos no dieun mai.
A Espanya, qualsevol campanya té èxit si se li pot afegir el toc anticatalà. És evident que els espanyols no són catalans i que nosaltres no som espanyols. Es obvi que catalans ho som tots els països que així se'n diuen, tan obvi com que hi ha catalans de Catalunya (lleidatans, gironins, castellonecs o barcelonins) de les Illes Balears, de València, d'Andorra i si m'apures de l'Alguer. Però a Espanya, a Castella molt especialment, això li ha produït des de sempre diarrea crònica.
La normalització pretén, com indica el terme, tornar a una llengua a la normalitat, és a dir, a l'estatus que tenia abans de la repressió. Els immigrants són qui s'han d'integrar, només faltaria que els mallorquins haguéssim de renunciar a ser qui som perquè els forasters actuen com a colonialistes.
La diferència entre ells i nosaltres, és que ells imposen la seva nacionalitat sobre l'altre, vulguis o no vulguis. En canvi nosaltres, tant de les illes com del principat, oferim i ens sumam a la nació, que no ens la marca cap carnet. Són dos conceptes que no tenen res a veure: una nació espanyola impositiva i rància basada al capdavall en la violència de les pistoles i en considerar les persones bàsicament portadores de nombre i DNI, talment una vaca tatuada, contra una nació catalana democràtica i moderna basada en la voluntat lliure de les persones.
No som humans si no som lliures. Només la independència ens farà éssers humans.dijous, 4 de novembre del 2010
Ibrahimovic no ha jugado en el Barça
Entendiendo el concepto de realidad de Wittgenstein, como algo técnico y científico, perceptible a nuestros sentidos y no como algo metafísico, como teorizaba Platón, podemos interpretar que Ibra nunca ha jugado en el Barça, ya que su aportación futbolística al desarrollo del estilo guardiolista durante su etapa como culé brilló a todas luces por su ausencia.
Diez jugadores del equipo creaban una situación de juego: toque y muevo, recuperación tras pérdida, velocidad en las transiciones etc, sin embargo, siempre hubo un tipo que se desentendió de todo esto, un llanero solitario que jugaba su propio partido sin intervenir en las tareas del equipo: estaticidad, carencia de presión, dilatación de las contras etc.
Jugar en el Barça requiere una total implicación en los automatismos del estilo; cuando el equipo necesita de una presión asfixiante para recuperar el balón, todo el equipo se involucra en ello, cuando el partido pide circulación rápida, todo el equipo se mueve y rompe con desmarques. El jugador del Barça debe tener claro que las bases del equipo están por encima de sus virtudes y si debe adaptarse a otras características de juego por el beneficio del equipo tiene que estar dispuesto a hacerlo.
También podríamos afirmar que Ibrahimovic no ha jugado en el Barça y por consiguiente Ibrahimovich no ha ganado ninguna Liga en España, teniendo en cuenta que según la lógica kantiana, dicha lógica carece de la referencia a objetos reales, ya que la verdadera lógica humana viene dada por una idea, por el ideal general de la cuestión a tratar. Por lo tanto, el ideal universal del estilo cruyffista-guardiolista se centra en el juego colectivo y sus fuertes bases, por ende, como Ibrahimovic nunca ha participado en tales directrices, podemos afirmar que Bojan fue el delantero titular del Barça en la temporada 2009/2010.
Diez jugadores del equipo creaban una situación de juego: toque y muevo, recuperación tras pérdida, velocidad en las transiciones etc, sin embargo, siempre hubo un tipo que se desentendió de todo esto, un llanero solitario que jugaba su propio partido sin intervenir en las tareas del equipo: estaticidad, carencia de presión, dilatación de las contras etc.
Jugar en el Barça requiere una total implicación en los automatismos del estilo; cuando el equipo necesita de una presión asfixiante para recuperar el balón, todo el equipo se involucra en ello, cuando el partido pide circulación rápida, todo el equipo se mueve y rompe con desmarques. El jugador del Barça debe tener claro que las bases del equipo están por encima de sus virtudes y si debe adaptarse a otras características de juego por el beneficio del equipo tiene que estar dispuesto a hacerlo.
También podríamos afirmar que Ibrahimovic no ha jugado en el Barça y por consiguiente Ibrahimovich no ha ganado ninguna Liga en España, teniendo en cuenta que según la lógica kantiana, dicha lógica carece de la referencia a objetos reales, ya que la verdadera lógica humana viene dada por una idea, por el ideal general de la cuestión a tratar. Por lo tanto, el ideal universal del estilo cruyffista-guardiolista se centra en el juego colectivo y sus fuertes bases, por ende, como Ibrahimovic nunca ha participado en tales directrices, podemos afirmar que Bojan fue el delantero titular del Barça en la temporada 2009/2010.
dilluns, 18 d’octubre del 2010
Reflexiones de Mark Renton
Si me hubieran dicho hace 3 años que sería capaz de tragarme una sesión del pleno de las cortes generales, con el tema del día: ''la crisis económica'', no me lo hubiera creído ni yo mismo. Y ya no solo hablo de ser testigo de aquello, sino de observar atentamente, profundizar en el tema y enterarme de primera mano de como se tratan los problemas en nuestro país (si, Eduard, nuestro país).
Aquellas personas subían al altillo a exponer una líneas previamente memorizadas, mejor dicho a recitar, perdón, mejor dicho...a leer! Hablaban sin decir nada! Ni en las mejores películas de Chaplin! Era como si a cualquier persona de inteligencia media intentaran convencerle de que plantando hamburguesas crecería un magnífico árbol de carne picada.
¿Quién coño ha puesto allí a esa gente? ¿Cuál es el objetivo?
Después de todo estamos empeñados en querer que alguien nos gobierne para sentirnos más seguros, nos da igual que sea a base de mentiras, necesitamos escuchar a un tipo que nos diga que las cosas van a cambiar, aunque sepamos que nos están vendiendo la moto sin ruedas.
¿Hacia dónde vamos?
Hemos substituido a reyes por presidentes, a obispos por ministros o a caballeros por inspectores de hacienda. Todos ellos con su justa recompensa, con sueldos casi vitalicios como premio a sus fraudes.
Dicho lo cual, pienso que debemos aprender a pensar. Dejar de ser una sociedad constantemente manipulada por los medios y creer en la voluntad de que el individuo libre es capaz de mejorar el mundo y nuestras vidas. Y para terminar citaré al Robe cuando entona aquello de:
Quisiera que mi voz fuera tan fuerte
que a veces retumbaran las montañas
y escuchárais las mentes-social-adormecidas
las palabras de amor de mi garganta.
Fdo: Jodidamente bien expuesto...
Aquellas personas subían al altillo a exponer una líneas previamente memorizadas, mejor dicho a recitar, perdón, mejor dicho...a leer! Hablaban sin decir nada! Ni en las mejores películas de Chaplin! Era como si a cualquier persona de inteligencia media intentaran convencerle de que plantando hamburguesas crecería un magnífico árbol de carne picada.
¿Quién coño ha puesto allí a esa gente? ¿Cuál es el objetivo?
Después de todo estamos empeñados en querer que alguien nos gobierne para sentirnos más seguros, nos da igual que sea a base de mentiras, necesitamos escuchar a un tipo que nos diga que las cosas van a cambiar, aunque sepamos que nos están vendiendo la moto sin ruedas.
¿Hacia dónde vamos?
Hemos substituido a reyes por presidentes, a obispos por ministros o a caballeros por inspectores de hacienda. Todos ellos con su justa recompensa, con sueldos casi vitalicios como premio a sus fraudes.
Dicho lo cual, pienso que debemos aprender a pensar. Dejar de ser una sociedad constantemente manipulada por los medios y creer en la voluntad de que el individuo libre es capaz de mejorar el mundo y nuestras vidas. Y para terminar citaré al Robe cuando entona aquello de:
Quisiera que mi voz fuera tan fuerte
que a veces retumbaran las montañas
y escuchárais las mentes-social-adormecidas
las palabras de amor de mi garganta.
Fdo: Jodidamente bien expuesto...
dijous, 30 de setembre del 2010
Lliçó magistral
Conversación que mantuvieron hace unos meses Johan Cruyff y José Mourinho, que surgió porque el holandés había criticado en la BBC Radio el resultadismo y el pragmatismo de Mourinho. Afirmó que la forma de jugar del Chelsea era una falta de respeto para sus rivales.
Dijo Mourinho:
"Desde 1996 el fútbol le espera para que nos enseñe. Quiero que venga a enseñarme. Lo digo humildemente. Quiero que me enseñe a ser mejor entrenador porque no quiero parar de aprender. Pero no puede enseñarme a ser campeón porque ya lo fui tres veces y nunca lo fui porque Djukic falló un penalti en el último minuto del último partido".
"No puede enseñarme a ganar Copas y Supercopas porque ya las he ganado; no puede enseñarme a ganar la Copa de la UEFA porque también la tengo; no puede enseñarme a ser campeón europeo porque ya lo fui... Y no quiero que me enseñe a perder 4-0 una final de Champions porque eso no lo quiero aprender. Gané una UEFA en una final espectacular con cinco goles, gané la Champions con un 3-0 en la final, gané la Premier con récord de victorias, lidero la Premier con el mayor número de goles marcados".
Dijo Cruyff:
"Entre el fútbol espectáculo y de control que yo defiendo y defenderé siempre y el fútbol resultadista por encima de todo, hay un mundo. Un equipo pequeño se tiene que defender como sea y como pueda. Un equipo grande, con grandes jugadores, siempre tiene que dar más. Mucho más. Por el bien del fútbol. Por eso no sintonizo con los entrenadores que sólo priman los resultados, que sólo piensan en sí mismos sin pensar en el bien del fútbol. Por eso me alegra saber que a Mourinho le gustaría que le enseñara algunas cosas que defiendo. Le podría enseñar a jugar muy bien. Como en los 70 con el Ajax de Amsterdam y como en los 90 con el Barcelona".
"Con mucho gusto le enseño no solamente a ganar y a jugar bien, sino a ganarte el respeto de todo el mundo. Y esto está por encima de los títulos que uno pueda obtener. ¿Que mejor no le enseñe a perder una final por 4 a 0? Esto pasa cuando tienes una carrera muy larga. Una carrera que empieza a los 17 años y se alarga hasta los 40 como jugador, y luego otros años como entrenador"
"A su edad, tiene tiempo suficiente para aprender a ganar y a perder. Ganarte el respeto de todo el mundo ya es una historia distinta".
Dijo Mourinho:
"Desde 1996 el fútbol le espera para que nos enseñe. Quiero que venga a enseñarme. Lo digo humildemente. Quiero que me enseñe a ser mejor entrenador porque no quiero parar de aprender. Pero no puede enseñarme a ser campeón porque ya lo fui tres veces y nunca lo fui porque Djukic falló un penalti en el último minuto del último partido".
"No puede enseñarme a ganar Copas y Supercopas porque ya las he ganado; no puede enseñarme a ganar la Copa de la UEFA porque también la tengo; no puede enseñarme a ser campeón europeo porque ya lo fui... Y no quiero que me enseñe a perder 4-0 una final de Champions porque eso no lo quiero aprender. Gané una UEFA en una final espectacular con cinco goles, gané la Champions con un 3-0 en la final, gané la Premier con récord de victorias, lidero la Premier con el mayor número de goles marcados".
Dijo Cruyff:
"Entre el fútbol espectáculo y de control que yo defiendo y defenderé siempre y el fútbol resultadista por encima de todo, hay un mundo. Un equipo pequeño se tiene que defender como sea y como pueda. Un equipo grande, con grandes jugadores, siempre tiene que dar más. Mucho más. Por el bien del fútbol. Por eso no sintonizo con los entrenadores que sólo priman los resultados, que sólo piensan en sí mismos sin pensar en el bien del fútbol. Por eso me alegra saber que a Mourinho le gustaría que le enseñara algunas cosas que defiendo. Le podría enseñar a jugar muy bien. Como en los 70 con el Ajax de Amsterdam y como en los 90 con el Barcelona".
"Con mucho gusto le enseño no solamente a ganar y a jugar bien, sino a ganarte el respeto de todo el mundo. Y esto está por encima de los títulos que uno pueda obtener. ¿Que mejor no le enseñe a perder una final por 4 a 0? Esto pasa cuando tienes una carrera muy larga. Una carrera que empieza a los 17 años y se alarga hasta los 40 como jugador, y luego otros años como entrenador"
"A su edad, tiene tiempo suficiente para aprender a ganar y a perder. Ganarte el respeto de todo el mundo ya es una historia distinta".
divendres, 17 de setembre del 2010
El manacorino
M'en toquen un ou es gustos d'en Rafel, m'en toca un ou si escolta na Shakira o n'Alejandro Sanz, m'en toca un ou que sigui madridista, fatxa o espanyolista, ara bé, no soport que sigui un renegat, com a mallorquí que és, hauría d'estar orgullós de ser-ho, però no, s'estima més promulgar el seu patriotisme centrista. Al seu Feisbuj no posa una puta paraula en Mallorquí. I Trob una vergonya que lo primer que faci en Rafel a l'arribada a Espanya sigui anar al Bernabeu enlloc de venir a Manacor i celebrar-ho amb els seus. Perque una cosa ha de tenir clara; quan deixi de guanyar, ningú xerrarà d'ell, manco a sa terra que l'estimen. Això del seu madridisme s'ho tendria que repensar. Al manco que s'ho calli, o que mos expliqui què hi tenim a veure els mallorquins amb els madrilenys. És un renegat: s'ha venut a l'imperialisme espanyol i, mentrestant, cobra mils de milions de pessetes del Govern Balear. Ara que té aquest altra premi, potser pot aportar qualque cosa més que 100.000 euros al R.C.D Mallorca. No mereix estar a primera plana de cap diari mallorquí.Podríem presumir de tenir el millor tennista actual però no és nostro, és "seu", d'ells, dels nostres pitjors enemics, els que ens voldrien veure ofegats i amb la llengua escapçada i la cultura pròpia arreconada. Ara era el moment de que en Rafel hagués pegat un cop de puny i hagués cridat amb totes les forces: "Vaig néixer a Mallorca!" Però no ho ha fet ni ho farà mai.
Ja es fa amb la familía real, Espanya se l'ha apropiat (fins a canviar-li el nom nostre pel de Rafa). Segons el diari (in)Mundo, la seva al·lota nom Pirello de llinatge. T'he n'adones Rafel, que aquests no són dels nostres? Ni tan sols els sona el cognom Perelló. Fa un parell de mesos, un jove de Campos es va proclamar campió mundial de dards magnètics a Las Vegas. Al Gobierno espanyol, no es varen "dar por enterados". Si aquest al.lot, hagués estat de Madrid, de Sevilla o de Burgos! Tot hauria fet un esclafit que l'haurien sentit de sa lluna. Qualcú no creu que als espanyolistes els sap un greu a l'ànima que en Rafel no sigui de per devers aquells llocs? Sabíeu que té un professor de dicció espanyola perquè pugui dissimular el seu accent, que delata la seva provinença, de manera que pugui passar per "español español"?
Si els mallorquins, balears, valencians, catalans etc. no sabem demostrar i pooclamar qui som, Espanya ens ignorarà i, si no hi ha més remei, ens assimilarà. O no existirem, o serem uns "españoles de pro".
Per cert, ni Gasol, ni Alonso, ni Indurain ni hosties...RAFEL Nadal el millor esportista espanyol de sa història.
Per cert, ni Gasol, ni Alonso, ni Indurain ni hosties...RAFEL Nadal el millor esportista espanyol de sa història.
*A la foto podem apreciar la imatge d'un hooligan espanyol.
**Una de les depurades diferències entre Rafel Nadal i Roger Federer (i en cap moment he mencionat la paraula elegància).
dissabte, 28 d’agost del 2010
La Cruycificción de Sandro
Después del inconmensurable legado Laportista, capaz de erigir el fúnebre vuelo pilotado durante el mando de Gaspart Burns, Rosell empieza el suyo trágicamente, enterrando a la cúspide simbólica del barcelonisme, la persona más influyente de la historia del club, con los respetos de Hans Gamper, padre de nuestra religión.Johan Cruyff llegó a Barcelona en el 73 con la liga ya empezada, el equipo se encontraba en la penúltima posición y llevaba 14 años sin levantarla. Debutó un 28 de Octubre en el Nou Camp ante el Granada CF, esa noche Johan marcó dos goles y su nuevo equipo ganó por 4-0. El Barça no volvería a perder ningún partido hasta el final de aquella temporada y acabaría llevándose el título.
Es un secreto a voces que el fichaje de Johan fue una petición expresa del expresident de la generalitat , Jordi Pujol, activista político y enamorado culé, quien se interesaba por el fútbol como parte de la estrategia para reivindicar el catalanismo. Por aquel entonces, Pujol era el máximo mandatario de Banca Catalana. El Barça quería traer a Johan pero el coste era muy elevado. Después de varias especulaciones y que el fichaje no avanzara, el Ajax se impacientó y se entrometió el Real Madrid, que haciendo honor a su historia, empezó a negociar el traspaso de Cruyff. Al saberlo, el jugador hizo muestra de una rebeldía que le caracterizó durante toda su carrera, y decidió no fichar por los capitalinos, sino por su máximo rival, el Barça. Pujol se movilizó y consiguió que Banca Catalana se involucrara en el fichaje. Así fue como el mejor futbolista de la historia llegó a Catalunya.
Cruyff fue conocido por su capacidad técnica, velocidad y aceleración, pero su mayor cualidad era su visión de juego, basada en un agudo sentido de las posiciones de sus compañeros de equipo para desplegar el ataque. El periodista deportivo David Miller afirmó que Cruyff era superior a cualquier jugador anterior en su capacidad para extraer el mayor provecho de los demás. Denominó a Cruyff «Pitágoras con botas» debido a la complejidad y la precisión de sus pases en ángulo y escribió:
Pocos han sido capaces, tanto física como mentalmente, de tal fascinante control sobre un partido de un área a otra.[]
Cruyff perfeccionó también un movimiento que hoy se conoce como el «Regate de Cruyff». Para hacer este movimiento, Cruyff levantaba su mirada dispuesto a pasar o disparar la bola, sin embargo, en lugar de eso, arrastraba la pelota con el interior de su otro pie y dando una vuelta de 180 grados aceleraba lejos del alcance del defensor.
Cruyff, el máximo artífice del cambio de mentalidad del soci culé, era un virtuoso del balón, pero sobretodo un auténtico líder de vestuario y eso quedó patente cuando en 1988 volvía al Nou Camp, pero esta vez como instructor total. El padre artístico de Cruyff había sido Rinus Michels, quien en la legendaria ‘Naranja mecánica’ del mítico mundial del 74 había revolucionado el fútbol moderno e inculcado, especialmente a uno de sus pupilos, unos valores futbolísticos que posteriormente asombrarían al universo balompédico.
Desde el primer momento Johan tenía las ideas muy claras del tipo de política deportiva que quería para el equipo. Inició así un proyecto a largo plazo, remodelando toda la estructura deportiva del club para adaptarla a una filosofía de juego lo más ofensiva posible y cimentada en el cuidado minucioso de la cantera. Si Cruyff se caracterizó por un sistema de juego en el campo, fue por el 3-4-3, un sistema en el que se corrían grandes riesgos en defensa, pero que proporcionaba un poder ofensivo demoledor y nunca visto hasta el momento.
Fruto de su estancia en la dirección deportiva del Ajax, su club natal, surgió una hornada de futbolistas que maravillarían al mundo en la memorable Copa de Europa del 95 ante el que era vigente campeón, el AC Milan de Sachi que venía de golear al dream team. Algunos de ellos eran: Van Der Sar, Dennis Bergkamp, Clarence Seedorf, Jari Litmanen, los hermanos de Boer, Edgar Davids, Marc Overmars, Michael Reiziger, Nwanku Kanu, Finidi George y un jovencísimo Patrick Kluivert entre otros, que sería el héroe de aquella noche. Pero vamos, un jodido equipazo.
La confianza ciega que tuvo Van Gaal en ese bloque hizo que muchos de ellos retornaran a sus órdenes en su paso por Barcelona, algunos con más pena que gloria. Incluso el líder de aquel Ajax, Frank Rijkaard, volvería también al Camp Nou, pero esta es otra historia.
dissabte, 31 de juliol del 2010
''Háblame en Cristiano''
Parafrasejant a Antonio Machado (il.lustre poeta espanyol), podem dir:
"España miserable
ayer dominadora
vestida en sus andrajos
desprecia cuanto ignora"
Mai he conegut un poble tan educat com el mallorquí, capaç d'eludir a la seva llengua dins la seva terra, per vergonya a molestar algún foraster. Forasters que xerren de discriminació lingüística, deu ser una broma no? Discriminació positiva per al castellà diria jo (Tv, cinema, hipermercarts, restaurants, etiquetatge, premsa, CARRER...)
Alguns parlen de la llengua vehicular a l'ensenyament, no fotem, és la pròpia de les illes, com a Alcalá de Henares també es dona amb la seva. A tothom li sembla natural que allà s'ensenyi en la llengua pròpia del seu territori, emperò, aquí ha de ser diferent, i perqué?. No es tracta d'aprendre el català com si fos una llengua estrangera sinó dels drets dels mallorquins a estudiar en la seva llengua a ca seva, un dret que ningú qüestiona als andalusos, castellans o extremenys.
T’adones amic?. Hi ha gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parli, s’escrigui o es pensi…
És sintomàtic que només els immigrants castellà-parlants reneguin del català com a llengua de les 'illes', no obstant, estadísticament hi trobam més africans amb ganes d'enriquir la seva cultura i integració amb una llengua nova.
Tota aquesta panacea lingüística, s'hauria d'aplicar als castellà-parlants, que molts pocs són els qui coneixen una altra llengua a més de la seva. Basta mirar el reflex dels polítics espanyols, molt cults (teòricament), el paper que fan a l'estranger amb això de les llengües i ho comparin amb Pujol, Maragall...autèntics políglotes.
Als anys cinquanta i seixanta, aqueixa gent ja es llepava els morrets donant el català per extingit ("Dentro de veinte años, este dialecto ya no existirá", "Háblame en cristiano" deien). Mai de sa vida sentiràs cap mallorquí que digui coses per l'estil de "parla'm en cristià". El màxim a què els mallorquins arribam és a dir: "tu parla'm com vulguis, però no em vulguis imposar el castellà". Probablement desaparegui abans el PP que no la llengua catalana.
A França o a Alemanya o als Estats Units, qui no s'integra es troba en inferioritat de condicions. Molts de castellà-parlants que viuen a Mallorca també xerrau d'una identitat, d'acord, són molts anys mamant sa terra, però si us tancau al català, si no el feis vostre, llavors no gemegueu, vosaltres mateixos vos posau en situació d'inferioritat, i això sense que ningú vos margini.
A Suïssa hi ha quatre idiomes dins quatre regions i a cada regió hi comanda la seva pròpia llengua, no n'hi ha cap que s'imposi damunt les altres. Clar que Suïssa és un poble plural i europeu, no com Spain i els seus orgullosos castellà-parlants, que si poguessin eliminarien tota llengua i identitat no castellana dintre l'imperi espanyolista.
El ja desaparegut Nadal Batle, que va ser rector de la Universitat de les Illes Balears, ja ho va dir fa més de 20 anys:
-Bilingüisme SÍ: català i anglès.
Perquè nosaltres som catalans, CATALANS de MALLORCA.
"España miserable
ayer dominadora
vestida en sus andrajos
desprecia cuanto ignora"
Mai he conegut un poble tan educat com el mallorquí, capaç d'eludir a la seva llengua dins la seva terra, per vergonya a molestar algún foraster. Forasters que xerren de discriminació lingüística, deu ser una broma no? Discriminació positiva per al castellà diria jo (Tv, cinema, hipermercarts, restaurants, etiquetatge, premsa, CARRER...)
Alguns parlen de la llengua vehicular a l'ensenyament, no fotem, és la pròpia de les illes, com a Alcalá de Henares també es dona amb la seva. A tothom li sembla natural que allà s'ensenyi en la llengua pròpia del seu territori, emperò, aquí ha de ser diferent, i perqué?. No es tracta d'aprendre el català com si fos una llengua estrangera sinó dels drets dels mallorquins a estudiar en la seva llengua a ca seva, un dret que ningú qüestiona als andalusos, castellans o extremenys.
T’adones amic?. Hi ha gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parli, s’escrigui o es pensi…
És sintomàtic que només els immigrants castellà-parlants reneguin del català com a llengua de les 'illes', no obstant, estadísticament hi trobam més africans amb ganes d'enriquir la seva cultura i integració amb una llengua nova.
Tota aquesta panacea lingüística, s'hauria d'aplicar als castellà-parlants, que molts pocs són els qui coneixen una altra llengua a més de la seva. Basta mirar el reflex dels polítics espanyols, molt cults (teòricament), el paper que fan a l'estranger amb això de les llengües i ho comparin amb Pujol, Maragall...autèntics políglotes.
Als anys cinquanta i seixanta, aqueixa gent ja es llepava els morrets donant el català per extingit ("Dentro de veinte años, este dialecto ya no existirá", "Háblame en cristiano" deien). Mai de sa vida sentiràs cap mallorquí que digui coses per l'estil de "parla'm en cristià". El màxim a què els mallorquins arribam és a dir: "tu parla'm com vulguis, però no em vulguis imposar el castellà". Probablement desaparegui abans el PP que no la llengua catalana.
A França o a Alemanya o als Estats Units, qui no s'integra es troba en inferioritat de condicions. Molts de castellà-parlants que viuen a Mallorca també xerrau d'una identitat, d'acord, són molts anys mamant sa terra, però si us tancau al català, si no el feis vostre, llavors no gemegueu, vosaltres mateixos vos posau en situació d'inferioritat, i això sense que ningú vos margini.
A Suïssa hi ha quatre idiomes dins quatre regions i a cada regió hi comanda la seva pròpia llengua, no n'hi ha cap que s'imposi damunt les altres. Clar que Suïssa és un poble plural i europeu, no com Spain i els seus orgullosos castellà-parlants, que si poguessin eliminarien tota llengua i identitat no castellana dintre l'imperi espanyolista.
El ja desaparegut Nadal Batle, que va ser rector de la Universitat de les Illes Balears, ja ho va dir fa més de 20 anys:
-Bilingüisme SÍ: català i anglès.
Perquè nosaltres som catalans, CATALANS de MALLORCA.
dimarts, 27 de juliol del 2010
Gràcies Jan.
Rosell llega al Barça en un momento álgido y dulce, con todo ganado y todo por ganar, porque el lema 'Aquest any si' ha trascendido a 'Aquest any també'. Laporta, el único tipo capaz de enfrentarse a todo el imperio mesetario (gràcies per la sublimessa de l’adjectiu Pep) y ganar, GANAR de manera aplastante; cuatro ligas, dos champions y entre muchas otras un MUNDIAL. Un tipo que ha llenado las arcas del club a base de gloria, que ha internacionalizado el Barça, curiosamente, el Barça más catalán de toda la historia ha sido el más universal; amb estelades per tots els racons del camp, amb mostres de catalanitat i donant suport a events catalanistes…Un tipo que ha creado escuela en África y en la china popular, un tipo que ha pagado para lucir publicidad y encumbrar al club en el culmen del señorío, tanto dentro como fuera de las líneas de cal. Un tipo que ha ridiculizado al Bernabeu, que lo ha puesto en pie y que ha recibido aplausos y elogios sentado en el palco del maligno. Un tipo capaz de reírse en la cara de Florentimo robándole a Eto’o y con él, ganarlo todo. Humillar al madridismo y arrinconarlo incluso fuera de los cabezas de serie de Europa. Un tipo capaz de coger un micro y representar al soci con orgullo, defendiendo y mostrando sus ideas y deseos con soberana solvencia y seguridad, porque recuerden, el Barça es de los socios y ellos politizan aquello que les viene en gana, que para eso el club es suyo, además, siempre desde el respeto y el diálogo, que los boixos nunca han entrado al Camp Nou con Laporta. Y no solo esto, sino que ha conquistado Europa con las cuatro secciones más importantes del club.
Veo que la campaña mediática contra este individuo ha sido impecable, mis felicitaciones a los medios de comunicación españoles, por lo visto todavía existe muchísima gente que se cree todo lo que oye en los medios tipo Marca, Cope, Intereconomía…
Respirad hondo cavernícolas de blanco, vuestra pesadilla ha terminado.
Veo que la campaña mediática contra este individuo ha sido impecable, mis felicitaciones a los medios de comunicación españoles, por lo visto todavía existe muchísima gente que se cree todo lo que oye en los medios tipo Marca, Cope, Intereconomía…
Respirad hondo cavernícolas de blanco, vuestra pesadilla ha terminado.
dimarts, 15 de juny del 2010
Un basc arrelat a Catalunya
Acaba contracte aquest 30 de juny, una persona molt questionada, a pesar dels clars èxits aconseguits: 4 lligues, 2 champions, 3 supercopes d’Espanya, 1 copa del rei, 1 supercopa d’Europa i 1 mundialet de clubs. S’ha gastat 287 milions d’euros en 33 fixatges, amb una mitjana 47,8 per temporada i 5,5 fixatges. Unes xifres totalment coherents.
Durant ses dues primeres temporades (amb en Sandrusco a la vicepresidència), Txiqui va tenir menys influència a ses decisions i curiosament es va fer una aposta massiva de fixatges: 03/04 vuit homes (Ronaldinho, Márquez, Gio, Quaresma, Rustu, Luis García, Mario i Davids)on només 4/8 van quallar i a la 04/05 nou homes (Eto’o, Deco, Giuly, Larsson, Belletti, Sylvinho, Edmilson, Albertini i Maxi López) on ho van fer 6/9. D’altra banda, de sa mà de’n Txiqui han arribat homes com Alves, Piqué, Henry, Toure, Keita, Milito, Guddy, Maxwell, Pinto i els controvertits brasilers Henrique i Keirrison.
Cal destacar que n’Eto’o va ser una aposta ferme de Txiqui, ja que Rosell s’oposava dràsticament al fixatge, legant possibles enfrontaments amb Florentino (‘’El Floren ens pot destrossar’’ Sandro Rosell dixit). Per altra banda els fixatges de’n Rijkaard i en Pep sorgiren de les recomanacions de Johan Cruyff, home vinculat a la dirección Laportista des de principi de campanya. Recordem que Sandro no confiava en el fixatge d’ambdós místers i apostava per l’Scolari (amic seu de les relacions amb nike a Brasil).
Una altra dada a recalcar, seríen els fixatges de Hleb, Cáceres, Ibra i Chigri, els quatre són apostes directes de Pep Guardiola.
Zubizarreta sona com a possible substitut a la dirección esportiva del club, pot ser que necessitem un canvi institucional per depurar les il.lusions, diuen que en Zubi és íntim de’n Pep, això em tranquilitza, també diuen que els bons porters, són els que millor controlen un partit de futbol, esperem per bé de tots que així sigui.
FORÇA BARÇA I GRÀCIES PER TOT TXIQUI.
Durant ses dues primeres temporades (amb en Sandrusco a la vicepresidència), Txiqui va tenir menys influència a ses decisions i curiosament es va fer una aposta massiva de fixatges: 03/04 vuit homes (Ronaldinho, Márquez, Gio, Quaresma, Rustu, Luis García, Mario i Davids)on només 4/8 van quallar i a la 04/05 nou homes (Eto’o, Deco, Giuly, Larsson, Belletti, Sylvinho, Edmilson, Albertini i Maxi López) on ho van fer 6/9. D’altra banda, de sa mà de’n Txiqui han arribat homes com Alves, Piqué, Henry, Toure, Keita, Milito, Guddy, Maxwell, Pinto i els controvertits brasilers Henrique i Keirrison.
Cal destacar que n’Eto’o va ser una aposta ferme de Txiqui, ja que Rosell s’oposava dràsticament al fixatge, legant possibles enfrontaments amb Florentino (‘’El Floren ens pot destrossar’’ Sandro Rosell dixit). Per altra banda els fixatges de’n Rijkaard i en Pep sorgiren de les recomanacions de Johan Cruyff, home vinculat a la dirección Laportista des de principi de campanya. Recordem que Sandro no confiava en el fixatge d’ambdós místers i apostava per l’Scolari (amic seu de les relacions amb nike a Brasil).
Una altra dada a recalcar, seríen els fixatges de Hleb, Cáceres, Ibra i Chigri, els quatre són apostes directes de Pep Guardiola.
Zubizarreta sona com a possible substitut a la dirección esportiva del club, pot ser que necessitem un canvi institucional per depurar les il.lusions, diuen que en Zubi és íntim de’n Pep, això em tranquilitza, també diuen que els bons porters, són els que millor controlen un partit de futbol, esperem per bé de tots que així sigui.
FORÇA BARÇA I GRÀCIES PER TOT TXIQUI.
diumenge, 6 de juny del 2010
Morir o matar
La competencia mueve el mundo. Estas son las bases sentadas por la biblia emprendedora del siglo XXI. MENTIRA. El egoísmo es quien mueve el mundo, no debemos confundirnos, competencia es progreso, es evolución, es mejora. La competencia que transista nuestras ciudades carece por completo de bienhacer, incluso de rentabilidad y productividad. Morir o matar, that is the question.
Anarquía es solidaridad, mencionó algún anarquista. Entenderemos el concepto anárquico como algo utópico e ilusorio, como forma de estado inconcebible, no entraré en connotaciones, tal vez tengais razón, hablaríamos de ausencia de leyes y esto comportaría continuos motines, imperaría la ley del más fuerte. Quedémonos con los valores: solidaridad. Aquí es cuando entra en juego el egoísmo. Estamos en una situación de competencia perfecta, pero el capitalismo necesita más, no es suficiente con estabilizar los principales valores vitales: Vida, familía o bienestar, en su conjunto suena a felicidad.
Una empresa mueve ficha, en lugar de colaborar entre ellas, ayudarse, progresar en su pluralidad y juntos crecer económica y corporativamente, una decide desmarcarse, el egoísmo necesita más, no se conforma con la felicidad, busca su imperio personal, colonizar sus alrrededores y coronarse césar (totalitarismo capitalista). Otros caen por el camino, podría haber sido él, ha sido una batalla dificil, pero tenía más poder (dinero) que sus ''rivales'' (compañeros de profesión).
Anarquía es solidaridad, mencionó algún anarquista. Entenderemos el concepto anárquico como algo utópico e ilusorio, como forma de estado inconcebible, no entraré en connotaciones, tal vez tengais razón, hablaríamos de ausencia de leyes y esto comportaría continuos motines, imperaría la ley del más fuerte. Quedémonos con los valores: solidaridad. Aquí es cuando entra en juego el egoísmo. Estamos en una situación de competencia perfecta, pero el capitalismo necesita más, no es suficiente con estabilizar los principales valores vitales: Vida, familía o bienestar, en su conjunto suena a felicidad.
Una empresa mueve ficha, en lugar de colaborar entre ellas, ayudarse, progresar en su pluralidad y juntos crecer económica y corporativamente, una decide desmarcarse, el egoísmo necesita más, no se conforma con la felicidad, busca su imperio personal, colonizar sus alrrededores y coronarse césar (totalitarismo capitalista). Otros caen por el camino, podría haber sido él, ha sido una batalla dificil, pero tenía más poder (dinero) que sus ''rivales'' (compañeros de profesión).
dissabte, 29 de maig del 2010
Subversión
Los pueblos y sus ideologías han muerto, el régimen que reina hoy en día está formado por una comunidad de corporaciones, determinadas inexorablemente por las inmutables leyes comerciales, definitivamente el mundo es un negocio.
Nuestros hijos crecerán para conocer este mundo perfectamente tramado, trabajando 8,9 o incluso 10 horas diarias para que no les quede ni una gota de ansia revolucionaria en su pequeño cerebro sin desarrollar, para que precisen de ansiolíticos y consumismos superfluos como efecto placebo de su insignificante vida. Necesitarán cada vez más dinero para subsistir, con lo cual su tiempo libre se reducirá a la nada. Se acostarán deseando que el mes que viene les toque algún domingo libre, con la necesidad imperante de adquirir el último modelo de MP11 que acaba de salir al mercado, ya que la prolija cantidad pagada por el 10 del cual se apropió el mes pasado ha quedado absolutamente obsoleto. Pero vivimos protegidos, con la total seguridad de que no habrá guerras, ni hambre, ni opresión, ni atrocidades. Nuestros gobernadores trabajan por un beneficio humanitario común, del que por supuesto todos seremos sus accionistas. Todas las necesidades serás satisfechas, las ansiedades apaciguadas y el aburrimiento amenizado.
Vivir para trabajar y consumir lo trabajado, las profecias Marxistas se cumplen paulatinamente. Vivir sin ninguna otra motivación y esperanza que la de conseguir un trabajo, mantener un trabajo, cobrar una sueldo, tener dinero, oler a dinero, fardar de dinero, hablar de dinero, soñar con dinero. Ser alguien en la vida se reduce a estar bien situado laboralmente y a ganar dinero a raudales. Estudiar para ganar dinero, vender tus principios por dinero, perder a tu familia y/o a tus amigos por dinero, matar por dinero... Esta vida no vale una mierda.
La vehemencia de los homínidos venideros se augura profusa a lo sumo. Aquel ser impertérrito que venció al cesarismo, al clasicismo, al stalinismo o al fascismo ha muerto y con él sus ideales. Ha nacido un nuevo dios, le llaman dinero y con él ha llegado la nueva religión, la economía, a la que democracía y democráticos se han rendido a sus pies. El arte de la incertidumbre americana ha llegado al viejo continente y con ella los ciudadanos han dejado de pensar. Pensamientos servidos en bandeja de plata a las puertas del sistema. Subversión ya!
Nuestros hijos crecerán para conocer este mundo perfectamente tramado, trabajando 8,9 o incluso 10 horas diarias para que no les quede ni una gota de ansia revolucionaria en su pequeño cerebro sin desarrollar, para que precisen de ansiolíticos y consumismos superfluos como efecto placebo de su insignificante vida. Necesitarán cada vez más dinero para subsistir, con lo cual su tiempo libre se reducirá a la nada. Se acostarán deseando que el mes que viene les toque algún domingo libre, con la necesidad imperante de adquirir el último modelo de MP11 que acaba de salir al mercado, ya que la prolija cantidad pagada por el 10 del cual se apropió el mes pasado ha quedado absolutamente obsoleto. Pero vivimos protegidos, con la total seguridad de que no habrá guerras, ni hambre, ni opresión, ni atrocidades. Nuestros gobernadores trabajan por un beneficio humanitario común, del que por supuesto todos seremos sus accionistas. Todas las necesidades serás satisfechas, las ansiedades apaciguadas y el aburrimiento amenizado.
Vivir para trabajar y consumir lo trabajado, las profecias Marxistas se cumplen paulatinamente. Vivir sin ninguna otra motivación y esperanza que la de conseguir un trabajo, mantener un trabajo, cobrar una sueldo, tener dinero, oler a dinero, fardar de dinero, hablar de dinero, soñar con dinero. Ser alguien en la vida se reduce a estar bien situado laboralmente y a ganar dinero a raudales. Estudiar para ganar dinero, vender tus principios por dinero, perder a tu familia y/o a tus amigos por dinero, matar por dinero... Esta vida no vale una mierda.
La vehemencia de los homínidos venideros se augura profusa a lo sumo. Aquel ser impertérrito que venció al cesarismo, al clasicismo, al stalinismo o al fascismo ha muerto y con él sus ideales. Ha nacido un nuevo dios, le llaman dinero y con él ha llegado la nueva religión, la economía, a la que democracía y democráticos se han rendido a sus pies. El arte de la incertidumbre americana ha llegado al viejo continente y con ella los ciudadanos han dejado de pensar. Pensamientos servidos en bandeja de plata a las puertas del sistema. Subversión ya!
dimecres, 12 de maig del 2010
Every dog has his day
Sugestivo intercambio de opiniones entre Jules Winnfield y Vincent Vega en el restaurante Hawthorne Grill mientras degustan una deliciosa "Big Kahuna" y algún tipejo intenta irrumpir en su almuerzo, asaltando el restaurante y exigiéndole su jodida cartera:
- Vincent: ¿Quieres tocino?
- Jules: No como cerdo, tío.
- Vincent: ¿Eres judío?
- Jules: No,no soy judío. Es que no me gusta el cerdo... eso es todo.
- Vincent: ¿Por qué no?
- Jules: Porque son animales muy sucios. Y no como animales sucios.
- Vincent: ¿Sí? Pues el tocino está delicioso y también las chuletas de cerdo.
- Jules: Oye, tal vez la rata de cloaca sepa a caviar, pero no lo sabré nunca porque no como animales asquerosos. Los cerdos duermen y buscan su comida entre la mierda. ¿Si no saben distinguir sus excrementos cómo voy a comerlo?
- Vincent: También los perros se comen sus cacas.
- Jules: Tampoco como perro.
- Vincent: ¿Consideras también a los perros animales asquerosos?
- Jules: Yo no diría que son asquerosos, pero desde luego son sucios. Los perros tienen personalidad, y la personalidad cuenta.
dilluns, 12 d’abril del 2010
Para ellos.
Para la caverna sectaria manipuladora española: para Alfredo ''la foca'' RELAÑO, para RADIO MARCA, para Juan Carlos ''Ibra'' RIVERO, para deportes CUATRO, para el monigote de POLI RINCÓN, para HERMEL y su fin de ciclo, para RAMOS ''no veo nada'' MARCOS y su liga, para DANPENA3 y LUQUE, para PENE5 y ''el cojo'' JJSANTOS, para GARCÍA CARIDAD, para IÑAQUI CANO, para los MATIAS PRATS: padre (donde quiera que descanse) e hijo y el espíritu santo, para FlorenTIMO, para AZ10 (Soy Aznar y hago mil abdominales diarias), para DESEsperanza AGUIRRE, para Sergio GRAMOS, para CRISTIANO ''soy el primer, segundo y tercer mejor jugador del mundo'' RONALDO, para el bocazas de RonCERDO, para DE LA MORENA, para ''bocachancla'' CIRO LOPEZ, para ''la LOCA'' GATI, para ROBERTO GOMEZ, para los manipuladores INDA Y RELAÑO, para los monos de feria LAMA Y JUANMA CASTAÑO, para los ''vamos de imparciales'' LA SEXTA Y ESTEBA, para los ''vamos de neutrales'' DIARIO MARCA y para todos los creadores y creyentes del VILLARATO...FOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOORÇA BAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAARÇA.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
